Insistint en la nostàlgia
BarcelonaLes eleccions del Barça entren en l’estadi definitiu. Si bé està per veure que els indicadors de la pandèmia permetin posar les urnes perquè el club pugui tenir per fi un govern, la batalla de les signatures ha reforçat el paper de favorit de Joan Laporta. La demostració de força de l’exmandatari (2003-2010) és inqüestionable. Ha presentat 8.000 avals més dels que calien per passar el tall i dobla en suport el seu principal rival, Víctor Font, amb qui segurament es posaria d’acord en la majoria dels punts d’un hipotètic programa conjunt.
Aquesta és una de les particularitats d’aquest procés. Laporta i Font, favorit i alternativa, comparteixen discurs en molts sentits. Tots dos es declaren independentistes, cruyffistes sense clàusules, no intervencionistes en la parcel·la esportiva i 100% crítics amb la deriva que ha patit el Barça en els últims deu anys, víctima primer del caire revengista del mandat de Rosell i després del govern erràtic i mancat de lideratge de Bartomeu.
A falta de grans diferències, i descartada des de fa temps una suma de forces que hauria sigut imbatible, els dos aspirants entren a la fase final després d’unes setmanes de precampanya que han sigut més suaus del que indica el pols a les xarxes socials. Twitter és un termòmetre clau per entendre avui l’entorn culer, a banda d’un canal sense el qual el vot de censura contra Bartomeu no hauria prosperat. Però té una tendència polaritzadora que s’imposa fins i tot en escenaris com l’actual, en què el debat entre les dues vies que més adeptes tenen a les portes de la votació és més sorollós que substancial.
Els laportistes fan befa perquè Xavi i Jordi Cruyff –dues figures que no els generen dubtes– no s’han tatuat el logotip de Sí al Futur malgrat sortir als organigrames de Font. I els fontistes critiquen Laporta perquè ho fia quasi tot a un carisma que segur que ells també han aplaudit.
Ara bé, el millor exemple d’aquesta discussió (encara) buida és l’ús de la paraula nostàlgia. Font, que va per darrere en intenció de vot, la fa servir amb cert to pejoratiu, però amb el legítim objectiu de desmarcar-se del seu oponent. I Laporta, a través del seu entorn (perquè ell per ara no confronta), la interpreta com una ofensa quan, en el fons, significa que el Barça anava bé i era un motor d'orgull quan ell –i part de la que seria la seva junta– el governaven. ¿Quin problema hi ha en reconèixer que molts votants li faran confiança perquè tenen nostàlgia d'uns temps que, amb ell de president, eren millors? Espero que la campanya porti el debat cap a terrenys més profitosos. Hi ha més punta per treure en temes capitals per al futur del club.
