Publicitat
Publicitat

VALLPARADÍS

Inconformisme com a llegat d’una generació

Després d’una temporada en què es van fer les coses molt malament als despatxos de Can Barça i en què no es va treballar gens bé a la pista, Navarro va arribar il·lusionat i motivat a la preparació de l’Eurobàsquet. Com que l’estiu que ve no hi haurà campionat de seleccions, li semblava el moment just per acomiadar-se. Volia fer-ho amb una medalla i així serà, tot i que la de bronze no és la que s’havia imaginat.

Des que tenia 13 anys ha dedicat els estius als diferents campionats de la selecció espanyola, una rutina farcida d’èxits que l’ha posat de bon humor. La final del Mundial júnior de Lisboa 1999 el va posar a ell i a la seva mítica generació del 80 al mapa. Aquella medalla d’or aconseguida en superar els Estats Units va ser una declaració d’intencions d’un grup de jugadors amb tant talent com inconformisme, disposat a qüestionar l’ statu quo del bàsquet mundial.

Durant 17 anys tan sols s’ha perdut dos tornejos amb el combinat absolut: l’Eurobàsquet del 2013 i el del 2015. Els seus tres millors records són la final del Mundial del Japó, les finals olímpiques contra els Estats Units i el que ell acostuma a batejar com la setmana fantàstica de l’Eurobàsquet del 2011, tres partits decisius en què va tenir una mitjana de 29,3 punts.

Les seves gestes com a culer s’aniran explicant de generació en generació, però la relació de Navarro amb el Palau Blaugrana viu un moment agredolç. El millor jugador de la història de la secció de bàsquet del Barça, un tipus de qui convindria prendre mides per començar a construir l’estàtua que es mereix a la porta del nou pavelló, està vivint una recta final convulsa. Ser un jugador important al club que estimes no és res dolent, però les exigències són molt grans i l’escorta s’ha acostumat a sentir crítiques i xiulets d’una afició amb poca memòria.

L’èxit de Navarro és el triomf d’un heroi sense excentricitats. Quan ha de dir les coses, les diu, però no és un líder com els altres. Mai ha volgut ser com algunes de les estrelles que l’han precedit al Barça, amb un caràcter més fort. Ell té la meva manera de ser. El club, que el compara amb Andrés Iniesta, vol lligar-lo de per vida i donar-li llibertat per escollir com reubicar-se quan es retiri, però abans ell encara se sent útil per capgirar la dinàmica dels últims tres anys i recuperar la il·lusió d’un Palau Blaugrana amb ganes de passar-s’ho bé.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF