26/03/2018

A ‘Il Romanista’

2 min
A ‘Il Romanista’

Utilitzaré el català com vosaltres -un gest que agraïm-, perquè la nostra és una llengua que necessita estima en els dies que corren. Deixeu-me dir que ja heu fet més pel català amb la vostra carta que Ciutadans en tota la seva història. Per tant, primer, gràcies.

Amics d’ Il Romanista, evidentment que són una aberració els preus que hauran de pagar els pares romanistes per portar els seus fills a la tercera graderia del Camp Nou el dia 4. Però, lamentablement, hi estem acostumats. Com diem aquí, la pela és la pela. Ser soci del Barça és barat en comparació amb qualsevol altre club important d’Europa, però per a un ciutadà mitjà que no pot o no vol ser soci, veure Messi comença a ser un luxe. El futbol a Barcelona -almenys a les Corts-és un negoci. Un negoci que pretén arribar als 1.000 milions d’ingressos d’aquí tres anys. Un negoci que ha de ser rendible per poder pagar a Messi i a tota la resta de cracs. Un negoci pensat per als turistes que venen a Barcelona amb la butxaca plena, disposats a fer realitat el seu somni, a viure una experiència única en què la pilota, a vegades, és el menys important. Un negoci -sembla que inevitable- per poder seguir aconseguint títols. Guanyar té un preu: perdre essència.

Malgrat tot, malgrat el negoci, el Barça encara té una sensibilitat especial. El més que un club perviu amb dificultats, intentant mantenir-se enmig d’una context duríssim, d’extrema competitivitat amb rivals amb menys sentimentalismes. Els dirigents actuals intenten evitar que del més que un club es passi a ser un club més entre tants altres. Al Camp Nou, tot i que alguns han tirat la tovallola encegats pel negoci, es lluita perquè el Barça no sigui una marca més enmig d’un món globalitzat. No obstant, a mesura que passen els anys, el Barça s’assembla cada vegada més a una multinacional; ja no és la botigueta de barri, de tracte afable i identitat única. Probablement és un destí inevitable. La botiga no dona per tenir Messi darrere l’aparador.

Penseu, estimats amics, que aquesta no és una qüestió només del Barça. El club és un reflex de la ciutat. Als aficionats locals se’ls expulsa del Camp Nou al mateix ritme que els barcelonins marxen de la seva ciutat perquè no poden competir amb els inversors -especuladors- estrangers. Són moments difícils per a tots aquells romàntics -o il·lusos, tant és- que van viure temps passats. Barcelona i el Barça continuaran enamorant la seva gent. És, però, un altre amor, un amor nostàlgic, d’aquells que veuen com la identitat es fon a poc a poc enmig de la despietada globalitat. Són coses dels nostres temps, tot i que la dita ja avisava: Barcelona és bona si la bossa sona, ja siguis un pare romanista o un de català.

stats