Hem entrat a l’UVI
L’equip no dona senyals de vida després d’haver jugat gairebé tota la primera volta. Aquesta és la mala notícia. Només som a cinc punts de la zona que dona la salvació quan encara queda (una mica) més de la meitat de la Lliga. Aquesta és la millor notícia. Estem molt malament però podem salvar-nos. No tinc la solució. Però si que sé el que no hem de fer si volem contribuir a salvar l’equip del descens.
Aparquem els jo-ja-ho-deia, oblidem les discussions estèrils sobre la jerarquia de culpes i responsabilitats, no insultem ni menystinguem els nostres jugadors, evitem els discursos masoquistes que acaben amb un absurd “El millor que ens pot passar és baixar a Segona i fer una neteja de veritat”. Perquè baixar a Segona és visitar l’infern, perquè no podem donar aquest disgust als més grans dels nostres herois (els petits pericos que cada dilluns aguanten com uns campions l’orgull de la diferència perdedora). Aquests dies a les xarxes ja estem veient que la rivalitat futbolística ciutadana segueix existint. Ara que sembla que el descens sembla irreversible, ja surten els voltors de torn a gaudir de la nostra desgràcia. La seva alegria l’hem de transformar en un dels nostres motors. Penseu en ells i veureu com ja veieu el descens d’una altra manera.
Els que opinem en clau perica hem de ser positius. Ja tindrem temps d’exigir responsabilitats. De moment, una crida a la unitat i a l’èpica. I exigir que es prenguin decisions ràpides, valentes i encertades. Cessar Machín era inevitable. Ningú no li pot negar capacitat i treball. Però no se n’ha sortit. Per tossut i per dificultats per provocar el clic psicològic que necessita el grup. Calia actuar. Ara s’ha d’encertar amb el nou entrenador, que ha de ser triat amb criteris professionals. Sense populismes: no el que vulguin els aficionats, el que considerin els que cobren per prendre bones decisions. I tindrà tot el meu suport. Perquè en ell hi haurà una part de la nostra felicitat.
També han de venir reforços. Bons i amb bona disposició. Amb ganes de participar en una heroïcitat. Capaços de liderar i de connectar amb l’afició. També d’assumir riscos.
Queden molts partits. Són cinc punts de diferència. És impossible fer-ho pitjor. Sigui quin sigui el nou entrenador, màxima confiança, tota la fe i posem-nos-hi tots. Ens tocarà patir fins al final. Però aquest patiment serà la millor notícia. Si no patim voldrà dir que no ens n’hem sortit, que el malalt que diumenge va entrar a l’UVI no n’ha sortit amb vida. Aferrem-nos-hi fins al final. Jo no em rendeixo.
