L’APUNT DEL MUNDIAL

Guardiola no pot trencar el malefici d’Anglaterra

Malgrat que presumeix de ser l’inventor del futbol, l’equip dels tres lleons només ha arribat una vegada a la final d’un Mundial
MARTÍ MOLINA
MARTÍ MOLINA

Per més que a les illes Britàniques acostumin a agafar-s’ho tot amb bon humor, hi ha algunes coses que els couen de debò, una de les quals és que no poden regnar en els seus esports. Anglaterra es vanta d’haver inventat el futbol, el rugbi i el criquet. I quan arriben els Mundials resulta que no guanyen mai ni en futbol, ni en rugbi ni en criquet. Mai o gairebé mai. És una mica com la selecció espanyola, que sempre era la gran favorita però li acabava passant alguna desgràcia que l’allunyava del títol. Amb la d’ahir tot just era la tercera vegada que l’equip dels tres lleons arribava a les semifinals d’una Copa del Món, competició que va guanyar el 1966, a casa, i amb un gol fantasma que en realitat no era gol: la pilota no havia travessat la línia.

Per als amants de les estadístiques i les supersticions -totes dues coses tenen força tirada en la cultura anglosaxona-, dona la casualitat que Pep Guardiola havia fet campiona del món la selecció del país on entrenava en cada moment: el 2010 a Espanya i el 2014 a Alemanya. Per això molts infeliços pensaven que, per aquesta senzilla regla de tres, ara era el torn d’Anglaterra. Certament la dada era curiosa, però se sostenia en un component futbolístic important que ara no s’apreciava en el conjunt britànic. La roja del 2010 estava formada principalment per jugadors del Barça (7 dels 23 convocats) i s’emmirallava en el joc culer. Una cosa similar passava amb la mannschaft del 2014 i el Bayern Munic (també, 7 de 23). Ara bé, aquesta Anglaterra no té gaires futbolistes citizens, tan sols 4, i el futbol que practica Gareth Southgate no és precisament el que difon el de Santpedor a la ciutat esportiva de Manchester.

Un futur prometedor

Però més enllà de l’efecte que hagués pogut tenir Pep Guardiola en l’èxit d’aquesta selecció, de les bromes sobre els mals resultats històrics -moltes de les quals han sortit de la boca de l’exjugador Gary Lineker, que s’ha convertit durant el Mundial de Rússia en el portaveu de tota una nació-, o del fet que s’hagi quedat amb la mel als llavis, és evident que ja fa uns quants anys que a les illes Britàniques estan fent les coses bastant més bé, i això augura un futur prometedor en un equip que no arriba als 26 anys de mitjana d’edat.

El seu model ja no és el de sempre, ha evolucionat. Si abans Anglaterra nodria de jugadors i entrenadors el futbol europeu, ara és Europa qui viatja a la Gran Bretanya. La Premier és la lliga més representada a Rússia. En canvi, a la selecció no hi ha cap futbolista que jugui lluny de la lliga anglesa. S’ha treballat molt la base en part gràcies a la construcció de noves acadèmies de futbol. No és casualitat que el bon paper del conjunt sènior coincideixi amb el fet que les seleccions angleses sub-17 i sub-20 siguin les vigents campiones mundials.

La decepció a Anglaterra és gran perquè els pross s’ho havien començat a creure en un torneig que va ser molt benèvol en el sorteig de la fase de grups i en què, gràcies a la derrota contra Bèlgica a l’última jornada, quedava a la part més assequible del quadre. La victòria als penals contra Colòmbia va fer que els anglesos es traguessin els complexos de sobre: superaven una tanda de penals després de més de dues dècades. Ja no hi havia debat a la porteria, després de les èpoques de Joe Hart i Calamity James, es tornava a confiar en la defensa i en l’efectivitat golejadora, sobretot a pilota aturada, marca de la casa. Potser l’últim pas per assolir l’èxit és acostar-se al decàleg de Pep Guardiola.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF