Publicitat
Publicitat

Motor

Guanyar, com sempre

Una de les claus de l’èxit de Marc Márquez ha sigut el fet de trobar un equip de treball estable que l’acompanya des que va començar a competir

Darrere de les victòries de Marc Márquez s’hi amaga un engranatge de funcionament pràcticament perfecte. Els resultats, la cara de nen entremaliat, el somriure etern i l’eufòria a les celebracions són només la cara amable de l’èxit. Són la punta de l’iceberg d’un projecte sòlid, constant i guanyador que va començar a forjar-se quan el cerverí tenia entre onze i dotze anys.

Márquez va guanyar a Xest el seu sisè campionat del món, el quart a MotoGP. Descrit per ell mateix, es tracta d’un “somni” del qual no vol “despertar-se mai”. I per prolongar-lo, té clares algunes coses. Una d’elles, que ha de seguir rodejat de les persones que l’han conduït a l’èxit, amb constància i sense traïció. L’altra, que per més que es guanyi no s’ha de deixar mai d’aprendre. I tot plegat en un país que fa olor de benzina i on ha trobat un ecosistema propici per explotar al màxim el seu talent innat.

Un sol equip

Treballa amb les mateixes persones de confiança des dels onze anys

Marc Márquez és un pilot precoç, capaç de batre tots els rècords. Ja és història del motociclisme i això que només té 24 anys. Per tant, té camp per córrer. El català, però, sap que no està sol, en aquest camí. “Estic orgullós del que he aconseguit, esclar que sí. Però al final no es tracta només del que puja a la moto. T’has de saber rodejar de la gent que toca, del teu entorn, del teu equip; hi ha una fàbrica darrere i una feina diària. Sense tot això, no seria possible”.

La seva sort és que va trobar a la primera aquest equip sa i fiable. “Si us hi fixeu, des dels onze anys que estic rodejat més o menys de la mateixa gent. No he tocat res, ni el preparador físic, ni m’he mogut de Cervera. Intento mantenir-ho tot igual, soc feliç i estic gaudint”.

En aquest club selecte no hi falta un nom propi, el del lleidatà Emili Alzamora. Expilot i campió del món de 125 cc el 1999, tutela la carrera esportiva de Marc Márquez des que el cerverí va fer 12 anys.

A Xest, Márquez va celebrar el títol “com si fos el primer”: “La motivació és la mateixa, la intensitat de treball és la mateixa des del primer dia. I la il·lusió de guanyar un títol, de veure els meus mecànics, el club de fans... és increïble”.

Encara que al Mundial “no és fàcil poder triar tu l’equip”, com reflexiona Àlex Crivillé, el primer pilot català a guanyar el títol de la màxima categoria. Que Márquez ho tingui és un exemple del “poder” que té a l’equip, en el bon sentit de la paraula. “Els resultats li han donat la raó, fan un equipàs i tothom està molt entregat. A més de ser un equip tècnic, també són amics, i això li va molt bé”, afegeix, i recorda que “si les coses funcionen, més val no tocar-les”.

Però sí que caldrà un canvi, i important: ahir a la tarda es va saber que Livio Suppo plegava com a director de l’equip Repsol Honda, tot i que no era una de les persones que acompanyava Márquez des de petit -hi era des del 2013, quan Márquez va pujar a MotoGP-. Suppo havia arribat a Honda procedent de Ducati el 2010, i ahir va anunciar per sorpresa que deixa el càrrec quan encara tenia un any de contracte. La decisió, va dir, era per dedicar “més temps a la família”. El nom del seu substitut se sabrà durant l’hivern.

Aprenentatge constant

Márquez, autocrític, sempre es fixa en els companys per progressar

Diuen els grans campions que el més difícil no és arribar a l’elit sinó mantenir-s’hi. I Marc Márquez sap de sobres que aquesta afirmació és certa. Per això, i malgrat ser considerat per molts com un exemple a seguir, el cerverí assegura que sempre pot aprendre coses dels altres. Quan va començar es fixava en Valentino Rossi, set vegades campió de MotoGP. “D’ell sempre n’aprens alguna cosa”. I aquest any, explica, s’ha fixat també en Andrea Dovizioso. “N’he après molt i són coses que faré servir la temporada vinent”. No totes, esclar. El que no farà mai és gestionar una cursa “amarrategui”, o sigui, de manera conservadora.

Aprendre dels companys i aprendre dels errors propis. “Cada any madures i intentes millorar. Soc conscient que he comès errors que no tocaven, com per exemple massa zeros [abandonaments] a l’inici del campionat. Si ho hem pogut salvar és perquè els altres també n’han comès. No existeixen les temporades perfectes, però sempre es poden millorar”, va resumir. La lliçó per a la temporada vinent és, doncs, ser més regular.

I, esclar, les caigudes, el gran forat negre d’aquest 2017. Márquez ha anat per terra 27 vegades i mitja (comptant la que va salvar miraculosament a Xest). Massa. No pels punts que pugui perdre en aquella cursa, sinó pel risc evident de lesió. “He tingut sort, però no sempre en tindré”.

Olor de benzina

Al país hi ha un ecosistema ideal perquè creixin talents

Ángel Nieto va ser el primer gran campió espanyol de motociclisme, i Àlex Crivillé el primer que va guanyar un campionat de la màxima categoria. Sense ells, seria difícil imaginar un ecosistema tan propici perquè el talent de Marc Márquez hagi sortit a la llum. El seu nom és el que més brilla d’una generació en què també hi ha Jorge Lorenzo -tricampió de MotoGP-. A més de Dani Pedrosa, els germans Espargaró o Tito Rabat, tots ells competint a la màxima categoria.

“Hem d’estar molt orgullosos del nivell que tenim. S’ha treballat molt bé el planter. A MotoGP som bastants, a Moto2 hi ha el meu germà, Canet i Martín, i puja Mir... Sembla que no s’acabi”, comenta. I acaba amb una reflexió: “Mentre puguem, gaudim-ne”.

Històries de superació esportiva

Etiquetes