EL GERMÀ PETIT

Gràcies per la paciència

Aquest bocí de diari ha estat un regal, i el seu autor no pot més que manifestar una gratitud sincera

Mai en aquesta columna s’ha escrit en primera persona, o com a mínim s’ha mirat d’evitar. El periodisme actual, sobretot si inclou plantificar la cara davant d’un objectiu, és una feina en què el legítim punt de vista personal, subjectiu però sempre amb presumpció d’honradesa, es confon sovint amb l’afirmació de l’ego, la reivindicació d’un estatus. I en aquesta professió, com en totes les altres, les feines passen, però les persones queden. Puyal va advertir Ramon Besa, fa més de trenta anys, que seria el que volgués que fos la seva firma. I per valorar la firma, perquè el nom que encapçala una sopa de lletres la rectifiqui de credibilitat, calen anys i panys i un aval sòlid dels lectors. No pot ser mai l’articulista el que decideixi per se que pot redactar en primera persona perquè el que opini ell interessarà al públic: els maons d’una casa hi ha qui els fabrica i hi ha qui els col·loca.

Per això, aquest bocí de diari que des de dissabte que ve ompliran altres mans ha estat un regal, i el seu autor no pot més que manifestar una gratitud sincera i duradora. El primer encàrrec del cap d’esports consistia en un article d’opinió setmanal sobre l’anomenat futbol català, etiqueta que ja fa anys que els mitjans utilitzen per identificar pel broc gros les categories inferiors a la Primera però que ha acabat revelant-se visionària del progressiu desarrelament geogràfic dels clubs de l’elit. En realitat, per generositat, inconsciència o algun tret amagat del tarannà sabadellenc, el responsable d’aquestes pàgines no només va confiar en una firma jove, d’edat i de trajectòria professional, sinó que ha tolerat, com un sant Job, les trameses de textos que ni eren opinatius ni versaven sobre futbol de Segona per avall, simplement històries esportives que el columnista creia de cert interès. Quan això passa en una secció en què participen, o han participat, els Torquemada, Costa, Fité i Merlos, és plausible pensar que cada article era com una falta violenta en el temps afegit que obliga l’àrbitre a estendre el partit un minut més. Però el partit s’acaba, i quan s’ha pogut jugar en un camp colossal només queda agrair l’ocasió de compartir gespa amb els millors.

El germà petit -epígraf lúcidament proposat per una esposa antifutbol malgré tout - ha estat per al seu autor, també, una eina d’aprenentatge expressiu. Cada full en blanc és l’inici d’un procés gairebé sàdic, tan dolorós com plaent, de recerca del mot que indiqui un concepte amb la màxima precisió i intel·ligibilitat. Haver d’utilitzar sense tremolors el bisturí del llenguatge ha impulsat l’articulista a la redescoberta de les millors plomes del periodisme esportiu i no esportiu, català i forà, present i passat, un viatge contínuament enriquidor, sense preu. I que continuarà, ni que sigui perquè Padilla sosté que el punt que clou aquest text és un punt i seguit.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF