'Good evening, mister Bond; goodbye, Londres'

Good evening, mister Bond . El dia que mori la reina Elisabet II totes les necrològiques recordaran aquestes paraules. Són les que li diu a James Bond (Daniel Craig) quan ell va a buscar-la a Buckingham Palace per emportar-se-la amb helicòpter i llançar-se amb paracaigudes a l'estadi olímpic. Així s'estrenava la reina com a actriu, així començaven els Jocs. Good evening, mister Bond també pot ser la frase dels Jocs que quedi per a la història. El seu "À la ville de... Barcelona". I és que la nominació de Londres porta mals records. Va ser el 6 de juliol del 2005, i només unes hores després, el 7-J, una cadena d'atemptats al metro i al bus van provocar 56 morts. Avui que s'acaben 17 dies eufòrics convé recordar que aquesta història va començar de la pitjor manera possible.

L'ESCEPTICISME ANGLÈS

Els mesos previs la BBC va emetre Twenty twelve , una sèrie d'humor que narrava les peripècies d'una colla d'inútils que suposadament eren el Comitè Organitzador de Londres 2012. No en fotien ni una del dret. El temperament irònic, descregut i escèptic dels anglesos es resumia bé en aquesta mitja hora setmanal. Per exemple: el codi d'accés a la feina era el 2112. No és que s'haguessin equivocat; és l'any que calculaven tenir les obres acabades. Coses que els guionistes s'imaginaven, al cap d'uns mesos eren realitat. Tot plegat configurava un estat d'opinió que feia que molts, abans dels Jocs, es temessin el pitjor. Amb aquest ambient, no m'estranya que en el primer capítol de Twenty twelve la dona del director del Comitè ja se'l volgués emportar un cap de setmana a desconnectar a Barcelona. Barcelona com a símbol màxim de l'oci per als anglesos.

UN ESTAT MULTIÈTNIC

Van començar els Jocs i la cerimònia inaugural va canviar l'estat d'ànim local. Se n'havien sortit. L'autoestima va arraconar temporalment l'escepticisme. Però passaven els dies i el Team GB -l'eufemisme que s'han inventat per designar l'equip de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord- no guanyava cap medalla d'or. Els diaris s'entretenien explicant que els carrers del centre de Londres estaven més deserts que mai. No hi havia entrades a la venda, però a les grades s'hi veien butaques buides per culpa dels patrocinadors. Sort que el cinquè dia va arribar el primer or britànic. I a partir d'aquí, les medalles van anar caient. La Gran Bretanya multiètnica triomfava. Moment per comprovar que si un negre guanya un or és tan britànic com qualsevol. Però si un negre trenca els vidres d'una botiga -com en els disturbis de l'any passat- és que la immigració és un problema i el conflicte racial ha esclatat.

JAMAICANS I CATALANS

No sé si en cap altra ciutat del món es podria muntar l'exposició que han fet a Londres aquest estiu. A la capital anglesa hi viuen ciutadans de cadascun dels 204 països que han competit en aquests Jocs. The Photographer's Gallery exposa els retrats de 204 persones, una de cada país (Theworldinlondon.org.uk). Tots ells, londinencs d'adopció. Que arriben i s'hi queden; que arriben i se'n van. Trànsit de gent, sempre, en aquesta ciutat. London, the modern Babylon . Aquest és el documental de Julian Temple que s'estrena coincidint amb els Jocs. El vaig a veure a Brixton, un barri que sembla una extensió de Jamaica, hores abans que Usain Bolt tornés a guanyar els 100 metres, un dia abans que aquest país caribeny celebrés els 50 anys de la seva independència. Passejant per Brixton se m'acosta un noi jamaicà parlant en català. Vol que em faci una foto amb la seva nòvia. Ella és de Cabrils. Porta un nen preciós d'encara no tres mesos penjat del coll. És el seu fill. I aquesta, la seva ciutat.

A ROMA PLOU MÉS

Aquest vespre es tancaran els Jocs i el primer ministre, David Cameron, tindrà els mateixos problemes que tenia abans amb el seu soci de coalició, Nick Clegg, i amb la percepció àmpliament estesa que el seu és un govern encallat, i ell, un polític encotillat. No haurà tret cap profit personal d'aquests disset dies de new patriotism britànic. Com sempre que els Jocs van bé, qui en treu un impuls cap endavant és l'alcalde. Boris Johnson ja treia pit abans de començar, en un article al Time Out : "Londres té el doble de llibreries que Nova York i només una quarta part dels seus assassinats. Londres té més estrelles Michelin que París. Londres té més parcs i espais verds que cap altra ciutat d'Europa. I a Londres plou menys que a Roma".

BOLT I PHELPS

Individualment, dos noms per sobre dels altres: Usain Bolt i Michael Phelps. Els mateixos que ja van destacar a Pequín. Poques sorpreses, pocs descobriments. Phelps es retira havent guanyat més medalles que ningú. Bolt ja pensa en Rio 2016. L'únic que li interessa a aquest jamaicà d'1,95 metres són els grans esdeveniments. Li agrada acaparar l'atenció amb la mateixa actitud xulesca que exhibia Muhammad Ali abans d'un combat. Ell també és "el més gran". Just abans dels Jocs, la BBC va estrenar Usain Bolt, l'home més ràpid del món , dirigit pel francès Gael Lieblang. El documental és un magnífic retrat íntim de Bolt, gràcies a haver-lo seguit a tot arreu durant el 2011 i a viatjar fins als seus orígens a Sherwood Content, un poblet rural de Jamaica on encara viuen els seus pares. Quan Usain Bolt va néixer, els metges van dir que amb la gràcia que es movia ja semblava que fes uns mesos que era al món. Aquell nen hiperactiu es volia dedicar al criquet, però el pare li va fer provar la velocitat. Ara, a punt de fer 26 anys, viu a Kingston amb una colla d'amics. Li agrada la festa: "La vida és per passar-s'ho bé. No vull arribar als 50 anys i veure que he perdut la joventut". En un moment, el periodista li pregunta si té una nòvia en cada ciutat. Bolt gairebé s'enfada: "Nòvia, jo? No, home. Sóc un tio lliure". Com per atrapar-lo.

MEDALLES O FEINA?

La delegació espanyola se n'anirà amb alguna medalla més de les 15 de Pequín. Espanya ha salvat els mobles. Diumenge passat a la nit, a la Casa d'Espanya (habilitada en un hotel NH a Gloucester Road), les cares eren de preocupació. Entre partida i partida de mus, el més tranquil era Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol. Espanya només havia guanyat tres medalles, però ell estava segur d'arribar a 13. Al final hauran sigut més. El periodista Stephen Burgen apuntava una hipòtesi a The Guardian per justificar l'actuació: "Els espanyols no busquen medalles a Londres. Busquen feina".

OR I PLATA

Les medalles d'or que es lliuren als Jocs Olímpics de Londres estan fetes en un 92,5% de plata. Pot ser un consol per a la delegació espanyola, que només ha guanyat tres ors: Joel González, en taekwondo; Marina Alabau, en windsurf , i ahir les noies de la vela. A l'hora de la veritat, entre l'or i la plata potser no hi ha tanta diferència.

AQUÍ PLORA TOTHOM

Emociona molt veure plorar els atletes, descobrir la fragilitat d'aquests cossos tan forts. Els que han guanyat troben la recompensa a l'esforç d'una vida mentre són al podi, amb la medalla al coll i escoltant l'himne del seu país. Els que han perdut ploren l'oportunitat perduda als vestidors o ajupits en algun racó. L'important no és participar, és guanyar. Com més atenció dediquem a l'esport, més importància té la victòria. El número 1 és a tot arreu. Del 2 en avall, ningú se'n recorda. Qui vol fer un documental, posem, del tercer home més ràpid del món?

L'EMOCIÓ DELS PARES

L'atleta al podi i els pares a les grades. Aquella abraçada, finalment. Que important que és la família en la carrera d'un esportista. A vegades es parla dels pares com una colla de malcriats que volen que els seus fills siguin Leos Messis perquè els acabin mantenint. La realitat no sol ser aquesta. Quantes hores rentant-los la roba de l'entrenament, preparant-los el sopar, anant-los a buscar a la piscina, animant-los després d'una derrota, abaixant-los els fums després d'una victòria. Sopo amb els pares d'Ona Carbonell la nit que la filla ha guanyat la medalla de plata en el duo de sincronitzada amb Andrea Fuentes. Encara no han pogut parlar amb ella ni per telèfon. L'Ona és a la Vila Olímpica, concentrada amb totes les nedadores, i els pares, el Jordi i la Montse, sopant emocionats en un restaurant. Cada nit es truquen per Skype, com si fossin a l'altra punta del món. Medalla d'or per als pares.

I ARA, LA RESSACA

Els Jocs Olímpics, un espectacle únic que treu de l'armari esports que hi estan desats durant quatre anys. Un esdeveniment que mostra al món la importància creixent de l'esport femení. Que ens permet veure cossos que, quan després et remires el teu, et fan dubtar que pertanyem a la mateixa espècie. Una altra ocasió per demostrar la falsedat del tòpic que diu que la política i l'esport no es poden barrejar. El que no es pot és separar una cosa de l'altra. Felicitats, Londres. Avui serà nit de borratxera olímpica. Veurem quines sorpreses ens porta la ressaca dels pròxims dies.