Gestos petits que són gegants
A aquestes altures de la pel·lícula ja no queda ningú que no hagi vist el vídeo viral de Roldany Ventura Velez, un nen dominicà de 13 anys que s’exhibeix jugant a bàsquet al carrer sense vambes. Té domini de pilota, bon llançament i gràcia per celebrar les cistelles, tres ingredients que van provocar milions de comparticions a les xarxes socials. El fet que anés descalç tampoc va passar desapercebut per als seguidors d’arreu del món, que van començar a especular sobre les seves possibilitats de convertir-se en jugador professional.
La proesa es va gravar al carrer gràcies al mòbil d’un adolescent anomenat Jayson Beer Colón Ramírez, que la va penjar a Facebook. Les imatges van arribar a Adris de León, un jugador professional, que va començar a viralitzar el vídeo en difondre’l a les seves xarxes socials. La història va impactar LeBron James, que va demanar col·laboració per localitzar el nen i fer-li arribar unes vambes a Pueblo Nuevo, una barriada de Santiago. La família de Roldany, que té cinc germans, és humil, però el nen ja tenia vambes. Simplement no se les posava perquè així se sentia més còmode.
La barriada de Roldany té problemes greus i José Luis Aracena, un exjugador de la zona, va crear un espai perquè cada tarda, de cinc a vuit, els nens del barri poguessin jugar i aïllar-se de qualsevol focus problemàtic. Alguns dies aconsegueix tenir refrescos i galetes perquè, a més, puguin berenar de franc. L’objectiu no és que es guanyin la vida com a jugadors professionals, sinó que no marxin a altres entorns plens de delinqüència i drogues. El bàsquet, en aquest cas, no és un camí per arribar a l’èxit, sinó una eina per evitar el fracàs. Mentre estudien o practiquen esport, els nois es mantenen en un entorn segur.
Sempre m’han agradat els esportistes que tenen gestos amb la societat que els envolta. Tot i que cada vegada són menys innocents i sovint busquen un retorn publicitari, la seva ajuda té un valor doble, ja que també serveixen d’exemple per als milions de seguidors que arrosseguen. Els mitjans de comunicació, però, tenim el deure de moure el focus d’atenció a gestos anònims com el d’Aracena. Semblen petits, invisibles, però són gegants. La Laia Palau li explicava l’altre dia a l’Antoni Bassas que no confia en grans decisions per salvar el món, que prefereix “transcendir i generar canvis” a prop seu. Potser és el millor exemple del que ens faria avançar com a societat.
