Ganes de partit

BarcelonaEm sento com l’amic que s’acaba d’enamorar i que es passa tot el dia explicant les virtuts de la seva enamorada i, encara pitjor, que bonic que és estar enamorat. L’amic que ve d’una llarga travessia del desert afectiu i que viu la seva situació com si tingués quinze anys.

Soc un pesat, ja ho sé. Però em fa molta il·lusió que diumenge hi torni a haver partit. I sobretot em fa molta il·lusió que em faci tanta il·lusió. Anar al futbol per compromís amb uns colors està molt bé. Anar al futbol amb sentiment tràgic de la vida, també. I amb èpica, amb la força que et dona ser i sentir-te minoria, amb el pes de la història dels vençuts i tot allò que ja sabem. Que no ho menyspreo, tot el contrari: és la nostra identitat i allò que ens ha mantingut dempeus malgrat tot.

Però ve molt de gust anar al camp un diumenge a la tarda perquè preveus gaudir d’un bon partit. On no tindràs l’excusa d’un mal horari. On saps que les errades arbitrals -gairebé sempre en contra- estan minimitzades pel VAR. Anar a veure només un bon partit de futbol amb un cert convenciment de poder-lo guanyar. Ser normals i gaudir-ne.

Anar al camp amb ganes i no per obligació: aquesta és la qüestió. Perquè si alguna cosa envejo als aficionats del Barça no és ni els títols, ni Messi, ni els diners. És poder ser culer d’intensitat flexible. En funció del moment vital i del club. Això sí que és una sort. Els pericos no ens ho podem permetre. Cadascun de nosaltres som necessaris. No podem aparcar la militància temporalment o viure-la des d’una còmoda distància. No ens podem escaquejar, no podem fer veure que contribuïm a aguantar el pes sense fer força. Si un de nosaltres deixa de fer força, es nota. O si més no, això és el que pensem. Per aquest motiu ens hem empassat partits insofribles, hem aguantat moltes tardes d’avorriment i algunes humiliacions. I si no hi ha més remei, ho seguirem fent. Però que la font de plaer convertida en obligació torni a donar plaer és una sensació única. Feia molt temps que no m’apuntava amb tanta anticipació a l’agenda els partits de l’Espanyol. Molt temps que no em treballava tant els pactes conjugals per tenir lliures les quatre hores de partit.

Sé que tot això pot ser provisional, que seguim en una situació fràgil, que no estem -com es diu per aquí al costat amb una autoritat, si més no, discutible- en les millors mans possibles. Però malgrat tot, i gràcies a Rubi i a uns jugadors que creuen en ell, tinc moltes ganes que arribi diumenge i la pilota comenci a rodar. Aquesta il·lusió ja no me la treu ningú.