Gamper, l’avi del qual no es parlava

BarcelonaQuan era menut, Xavier Gamper preguntava a casa pel seu avi però mai li responien gaire cosa. “A casa no es parlava gaire del tema. Es produïen silencis quan es preguntava per ell”, recorda. L’Emma, també neta de Gamper, volia saber més de l’avi i va acabar escrivint un llibre molt personal després d’anar a viure a Suïssa, on va començar a descobrir coses de les seves arrels helvètiques. Però Gamper continua sent relativament desconegut a Catalunya. Amb pàgines per omplir i preguntes per respondre. “Fa cinc anys l’Oriol Carol em va preguntar si sabia com havia mort Joan Gamper. Jo no en tenia ni idea. I va explicar-me que s’havia suïcidat. Va ser quan vam tenir clar que calia explicar bé aquesta història”, admet Jordi Ferrerons, director del documental Gamper, l’inventor del Barça, que es podrà veure per primer cop alhora avui per Televisió de Catalunya i Barça TV. “Era un tema del qual no es parlava ni tan sols a la seva família. Calia fer-ho”, afegeix.

El documental va servir per unir tres nets de Gamper i obrir per primer cop al públic les pàgines d’un preciós àlbum fotogràfic amb imatges desconegudes fins ara, que són clau en el relat familiar però també en la història del Barça. Una d’aquestes és l’única foto que hi ha de Gamper jugant un partit de futbol.

La figura de Joan Gamper (1887-1930) encara és bastant desconeguda, malgrat el seu paper capital en la història del club. “No va ser-ne tan sols el fundador, va ser el salvador del club quan en aquella reunió del 1908, amb tot just 32 socis al Barça, l’únic punt de l’ordre del dia era la desaparició. Ell era un líder i no va permetre que el Barça desaparegués, anant porta a porta per convèncer els socis per tirar endavant”, defensa el seu net Xavier. “El paper de Gamper és clau. La major part de clubs que neixen a finals del XIX i inicis del XX desapareixen poc després, perquè no deixaven de ser una colla d’amics que volien jugar. I quan apareixien altres prioritats, el club plegava. El mateix Espanyol va deixar de competir uns quants anys. Però Gamper va evitar que el Barça tingués el mateix destí”, raona l’historiador Carles Santacana, una de les veus del documental, dirigit per Jordi Ferrerons i produït per Lavinia Audiovisual, amb la col·laboració del club.

El documental pretén respondre algunes preguntes que molts barcelonistes encara avui no poden respondre. “Fins que vaig tenir 16 anys no vaig poder saber detalls de qui va ser el meu avi i de la seva mort”, explica el Xavier, un dels tres nets que apareixen en un documental rodat entre Catalunya i Suïssa, les dues terres on hi ha un carrer amb el nom de Gamper. “Va ser una sorpresa poder descobrir que tenim un vincle tan gran amb un club com el Barça”, diu Saro Pepe Fisher, director del Museu i Arxiu del Zuric, club que Gamper va fundar quan tenia 18 anys. Durant molts anys va circular la llegenda que els colors del Barça eren un homenatge de Gamper al Basilea, un dels clubs suïssos més antics, però en realitat Gamper mai va jugar al Basilea i sí al seu etern rival, el Zuric, on conserven documentació sobre els fundadors de l’entitat, un dels quals va ser Gamper, amb 18 anys. Poc després se n’aniria a Barcelona, per fer escala camí de Fernando Poo, una illa africana llavors sota sobirania del Regne d’Espanya, on volia fer negocis. “Gamper es va quedar a Barcelona, on acabaria deixant de ser el Hans per convertir-se en el Joan”, explica el Xavier. Amb 22 anys, Gamper, tip d’una ciutat on, tal com explicava en articles que enviava a la premsa suïssa, “ningú practica esports”, va posar un anunci per fundar un club, el Barça.

El documental, que es va preestrenar la setmana passada al Teatre Romea, no gaire lluny d’on es va fundar el club, explora el paper de Gamper i part dels problemes que va tenir, com ara ser de confessió protestant. “Mai va deixar de ser-ho, malgrat casar-se amb una catòlica”, diuen els Gamper. “Era una Espanya en què la Constitució defensava el catolicisme, així que els protestants estaven mal vistos. Ara, com que eren estrangers i feien negocis, podien fer vida, però la tensió entre protestants i catòlics marca els primers anys de vida de club”, admet Santacana. Gamper, salvador del club a l’assemblea del 1908 i president en diferents ocasions, també viuria altres tensions, com per exemple el professionalisme, del qual sempre va ser un enemic perquè entenia que transmetia uns valors negatius. “S’espantaria veient el Barça així, ell que creia que els jugadors no havien de cobrar i va ajudar a pagar el camp del carrer Indústria amb bona part dels seus diners”, admet Xavier Gamper. L’altra passió que va descobrir i que li crearia problemes, malgrat no militar activament, va ser la política. Està documentat que a la segona meitat dels anys 1910, Gamper ja parlava i escrivia en català, però no se sap quan va començar a firmar com a Joan, perquè als censos de socis del 1912 i el 1913 encara firmava com a Hans. “Era catalanista i va ser clau a l’hora de dotar de valors el club”, defensa Santacana.

Enamorat de Catalunya, Gamper acabaria exiliat després de la famosa xiulada a l’himne espanyol del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, abans d’un amistós Barça-Júpiter. “En plena dictadura, el Barça és atacat i Gamper rep el consell d’anar-se’n a Suïssa. Ho tenia tot per ser un enemic: estranger, protestant, maçó i catalanista. Marxar a l’exili el va deixar molt tocat”, explica Santacana. “I el 1929 es produeix el crac de la borsa de Nova York i perd molts diners. En lloc de ser prudent, va portar-ho malament i, arruïnat, es va deprimir. Ara es curen aquestes coses, però llavors era diferent i es va treure la vida. Diuen que una minyona va evitar que l’àvia també es disparés quan va veure el seu marit mort”, detalla el Xavier.

Gamper, protestant, acabaria enterrat com a catòlic, amb el bisbe de Barcelona autoritzant-ho per petició de la seva dona. I entre la manera com es va treure la vida, el suïcidi, castigada pel catolicisme, i la dictadura franquista, el seu nom va ser arraconat fins als anys 60. “Hi va haver un intent de batejar amb el nom de Gamper el nou estadi del club, però el general Moscardó es va encarregar de deixar clar que no podia ser. Continuava sent un nom prohibit que no es va començar a recuperar fins als anys 60, quan es va batejar el torneig del club amb el seu nom”, conclou Santacana.