I si el G-8 tingués un nou soci?

PeriodistaPocs dies abans del Mundial, les cases d’apostes assenyalaven cinc seleccions favorites per guanyar la Copa del Món. Doncs bé, resulta que quan el torneig arriba als quarts de final, tres d’aquestes ja són al carrer: Alemanya, Espanya i l’Argentina. Només el Brasil i França es mantenen vives al torneig i, òbviament també, es mantenen com les candidates segons el públic. Ara bé, no són les úniques que han vist augmentada la seva cotització com a possibles guanyadores. Bèlgica, l’Uruguai i, sobretot, Croàcia són els equips en qui més confien els aficionats.

Només queden vuit candidates i, d’aquestes, quatre encara no han aconseguit mai el títol. I és que en el fons el Mundial és un club molt selecte en què només s’han colat vuit seleccions: l’Uruguai, Itàlia, el Brasil, Alemanya, Anglaterra, l’Argentina, França i Espanya. Exceptuant els uruguaians, que van guanyar la primera i la tercera edició -quan el futbol no era de ni de bon tros el futbol que coneixem avui-, la resta de seleccions campiones sempre han sigut de països o regions amb prou densitat de població per triar i remenar.

Per això, que l’Uruguai (3,5 milions) torni a estar entre els equips amb opcions fa que molta gent es reconciliï amb aquest esport. I també que a la terna de candidates hi hagi entrat Croàcia (4 milions), país que el 1998 va aconseguir el seu millor resultat, un tercer lloc. I Bèlgica? El país té més població (11 milions) però tot i així havia estat allunyat de l’elit futbolística, exceptuant el 1986, que va plantar-se a les semifinals a Mèxic -eliminant Espanya, per cert.

En el cas de Suècia (9 milions) la cosa és lleugerament diferent. El seu millor resultat va ser el 1958, quan eren els amfitrions i van arribar a la final. Però d’això ja fa molt de temps i, malgrat que en aquesta edició són a quarts, pel futbol que han exhibit no sembla gaire probable que arribin més lluny.

Ara bé, el cas de Rússia és totalment oposat. En números absoluts, els seus 144 milions d’habitants l’haurien de convertir en una superpotència. I en efecte ho és, en el món de l’esport -amb permís del dopatge-, però no en el futbol. Segurament és pel fred, i que prefereixen esports que no es practiquin a l’aire lliure.

Tot i que ser amfitrió sempre dona un plus, sembla difícil pensar que Rússia tingui alguna cosa a fer contra Croàcia. Per més que el conjunt balcànic patís per superar Dinamarca a vuitens, selecció a la qual només va poder derrotar a la tanda de penals, parteix com una de les grans candidates a donar la sorpresa. Potser la que més. El seu principal aval ha sigut la fase de grups, en què es van ventilar l’Argentina amb un 3-0 que encara ressona a l’ albiceleste. D’acord, aquesta Argentina no és la que era. I d’acord, els danesos després els van complicar la vida, però no es tracta tant de resultats com de sensacions. I de tenir peces que sàpiguen interpretar bé el joc, com la parella Rakitic-Modric al mig del camp. Si es compleixen els vaticinis i Anglaterra supera els suecs, es jugaran el pas a la final contra els britànics.

Bèlgica, en canvi, patirà més. Haurà d’aconseguir la gesta contra el Brasil. Els diables vermells que entrena Robert Martínez s’han vist perjudicats per fer-ho bé a la primera fase i acabar primers, perquè han anat a parar a la part difícil del quadre. En cas de passar, hauran de jugar-se el bitllet per a la final contra el guanyador del França-Uruguai.

Sempre és difícil imaginar quan es pot afegir un nou membre al club de seleccions guanyadores d’un Mundial. Però si hi ha un torneig en què els números són una mica més alts, aquest és el cas del de Rússia.