Futbol, cromos i bàrbars
Aquesta setmana, en què l'Espanyol s'ha consolidat com el millor equip del país i en què ens acostem a la meitat del mes d'agost, sembla que ja estiguem a les portes de la tardor. Tot i que, objectivament, a l'agost encara li queden dinou dies de vida, el temps subjectiu és molt diferent.
És per això que si penso en les meves vacances tinc la sensació que el mes està a punt d'acabar. En canvi, si penso en els dies que queden perquè es tanqui el mercat de fitxatges i, per tant, les poques possibilitats de continuar disfrutant dels gols d'Osvaldo, aquests dinou dies se'm fan una eternitat.
Un factor que contribueix a aquesta sensació contradictòria és l'absurda data d'inici de la Lliga. El 20 d'agost! Quan encara tenim a mig fer la llista dels bons propòsits, se'ns gira feina anticipada. I, esclar, la Lliga no comença sola. Abans, tenim els àlbums de cromos cada cop amb més pàgines dedicades als fitxatges d'última hora. Per què han fet el d'Osvaldo?
Els àlbums de cromos és un dels pocs rastres que queden del meu futbol. D'un futbol romàntic en què les samarretes eren de l'1 a l'11, en què el petit a vegades es menjava el gran, sense petrodòlars i amb diaris esportius que estaven a prop de l'equanimitat.
Quan l'Espanyol va traspassar l'únic ídol futbolístic que he tingut –Dani Solsona–, no vaig ni saber el preu del traspàs. Només em vaig sentit trist i traït. Aquests dies en canvi, el meu fill està disposat a acceptar el d'Osvaldo si el preu és bo. Tal com han explicat de manera brillant i complementària Baricco i Coetzee, són símptomes de la invasió dels bàrbars.
Convençut que ben aviat l'únic àlbum possible només inclourà dos equips (això sí, amb un desplegable de la Shakira), a casa ja hem comprat el d'aquest any: per continuar una tradició i com a homenatge al porter suplent del Rayo Vallecano, de qui avui no em sé el nom i que potser d'aquí a dos mesos tindrà l'èxit de ser el cromo més buscat.
Carnevali, Sánchez Barrios, Tonono, Lasa, són noms que només recordo com a part de les meves col·leccions de cromos. Com la magdalena de Proust, em transporten a una infància en què hi havia jugadors barbuts, sense tatuatges i fins i tot amb panxeta. Vaja, amb un aspecte molt similar al meu d'ara.
