ARRAN D'ARRELS

Friends will be friends

Jo tinc uns amics que em fan ser qui soc. I una família també. Sense oblidar aquest univers de mil milions de constel·lacions de successos i detalls que conformen una persona. Perquè realment és increïble que arribem a existir! Només la presència del sol, de l’aigua, de l’aire ja és quasi un miracle diari. Després, la carambola d'haver nascut. Que tinguem ulls, boca, orelles, pulmons, cor, coses... coses indispensables per créixer i ser persones (no em vull oblidar de mencionar el cervell, que ningú se n’oblidi tampoc). I au! A córrer! I tu com un ésser nou de trinca sense cap manual d’instruccions fotent-te cops contra totes les cantonades.

Jo vaig créixer tirant pel dret. Volia coses, sentia coses, ho volia tot i, a la vegada, em feia por tot. Adolescència tirant a mogudeta, per dir-ho suau. Bona nena, però trobava que a la vida hi havia molts forats per anar a entaforar-hi el nas. Això sí, cada tarda a entrenar. No sé mai com vaig poder compaginar el caos de sentir-me Marco Polo cada dia i aprendre el que és la disciplina de l’equip.

No he deixat mai de portar el bàsquet al meu equipatge d’exploradora, però sempre vull anar acompanyada en els meus viatges. I trio la meva gent, els que em fan riure i m’ensenyen el quequancom es pot riure, els que m’expliquen les coses que m’interessen, els que em fan pensar i els que m’obren els ulls. Aquests són els que necessito amb mi, perquè el món de l’esport és com el monstre de les galetes, sempre té gana.

Jo vivia en una casa compartida tipus cabina dels germans Marx, en un moment en què Barcelona em semblava un gran basar cultural. I quan tornava a casa enfadada perquè el partit, l’entrenament, l’entrenador, el dolor, el jo mateixa, el tir fallat, i tot això formava una gran bola negra i espessa que m’engolia, em trobava algun dels meus que m’explicava que el jefe, el curro, el lloguer, la no pasta, les expectatives de futur, etc. I, llavors, m’arrelava a terra. Jo tinc uns amics que m’han fet qui soc. Passen els anys i tots fem camí i seguim el dogma “néixer, créixer, reproduir-se i morir” sense qüestionar-nos-ho gaire, guanyant les petites lluites diàries. Però jo reivindico el fet de celebrar l’amistat, cultivar-la, cuidar-la. Hauria de ser com anar cada dia a l’entrenament: una dedicació contínua i apassionada. Llavors, nens, quan quedem per fer la calçotada?

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF