El Freu, el pas de can Morro, el Picot I el pas d’Honor

PalmaAquesta és una ruta per la zona més occidental de la Comuna de Bunyola. Una part recorre l’exterior del bosc comunal, i ho fa per terres de la gran possessió d’Honor i de Can Morro. De fet, entram a la Comuna des del Freu, pel pas de Can Morro i en sortim pel pas d’Honor, i de passada ens acostam al Picot, uns penyals gairebé inaccessibles, per dos motius: un, per les seves parets verticals, i l’altre, per la frondosa vegetació que els envolta. Des d’Alaró, creuam el bucòlic llogaret d’Orient i deixam el cotxe a l’alzinar, entre el Pujol i Son Perot, al km 8,5 de la carretera PM 210, Alaró-Bunyola. En aquest punt quilomètric arranca el camí del Freu, que va a Santa Maria. És el camí vell d’Orient a Santa Maria (WP-01) (432 m). Començam a caminar a les 8.39 h, botam i passam al costat d’una construcció agrícola. El camp visual s’obre a la nostra esquerra i contemplam la bella vall d’Orient, amb els camps d’en Llinàs (antigament anomenats horts de Lluc), el bosc de Son Palou, el pas de na Maria, el putxet de Son Vidal i la serra d’Alfàbia, que tenim a l’esquerra i darrere. No feim cas a alguns ramals, seguim els pals indicadors i avançam per un camí encaixonat entre parets seques, ple de pedres soltes per terra.

Font de les Tres Piques

Ens surt a camí, a la dreta, la font de les Tres Piques, ben seca en aquesta ocasió. A la sortida hi ha una pica. Permetia regar 0,5 ha, organitzades en tres terrasses rectangulars. Al capdamunt, dos safareigs adossats permeten acumular l’aigua. Uns metres més avall trobam la font del Freu, que aquest dia treia un filet d’aigua imperceptible, però que omplia la bassa interior, cosa que aprofitaven alguns granots (WP-02) (415 m). A poca distància de la font trobam les runes de les cases del Freu, amb el portal tapiat (WP-03) (414 m). Desfeim unes passes per agafar el camí de Can Morro (WP-04), i hi arribam en uns minuts. Tan sols queda el buc de les antigues i ruïnoses cases; com les del Freu (WP-05) (426 m). Poca cosa sabem d’aquesta possessió, la GEM situa aquesta propietat rústica entre les Clavegueres, el puig de Reig (611 m), la vall d’Orient i el Freu. Feim la volta a la casa i continuam la ruta per la part de darrere. Avançam per una zona marjada -on ara arrelen pins i alzines-, la qual presenta una bona pendent. Caminam per la zona de les Clavegueres. Passam una paret mitgera per un portell. Hi trobam fites i punts de pintura. Deixam a la dreta un senderó també fitat, per on baixarem al capvespre i tancarem el cercle (WP-06) (490 m).

El pas de can Morro

Pujam amb tendència a girar a l’esquerra, cap a uns penyals, on veurem una possible pujada per aquest relleu rocós, que anomenarem pas de Can Morro (WP-07) (548 m). El pas és una estreta rampa que superam sense problemes. A la part final, un arbre caigut ens farà estirar les cames, després hi ha un petit graó. Quan hem superat el pas veim una paret seca amb un botador. Segurament, els límits de Can Morro, o la separació de la zona marjada i la muntanya. Avançam pel coster abrupte del barranc de Coanegra. A l’altra banda apareix la mola de Lluc (627 m). A la nostra esquena tenim el vertiginós coster de les Covasses. Tres coves de molta presència , que formen grans arcades naturals d’arcs carpanells i que serveixen de refugi als coloms salvatges. Així arribam al camí de carro de la Comuna de Bunyola, que ve de la coma Negrina i travessa el comellar del Cocó Peguer (o comellar de les Clavegueres). Assolim el camí just on finalitza, al comellar de les Covasses (WP-8) (527 m). A un costat s’hi situa una barraca i una petita bassa. Si seguíssim comellar amunt, arribaríem al coll del Picot, que és el nostre objectiu, però anirem a voltar un poc. Una clariana del frondós bosc comunal ens deixa copsar alguns indrets propers, cap a l’est. Veim la zona de la Comuneta i el comellar de la Comuneta, que puja cap al pas de l’Estaló. A l’esquerra, a uns metres del marge del camí, veim una creu de ferro i una petita làpida de recordatori, amb la següent inscripció: “Jordi Quetglas Nadal / 8-11-1973 / Esposa, hijos y familia no te / olvidaran”. Falta confirmar-ho, però creim que es tracta d’una persona que va morir d’un atac de cor mentre cercava esclata-sangs (WP-09) (509 m). Cisterneta d’en Gil. A uns 600 metres de la creu, a la dreta del camí, surt un tirany que han netejat i que du a la cisterneta d’en Gil (WP-10) (536 m). Es tracta d’un avenc natural al qual feren un coll o portal de pedres, situat al tàlveg d’un xaragall. Segurament rep el nom del seu constructor. Ben davant la cisterneta d’en Gil, però a l’altra part del camí, se situa el petit refugi del Garriguer (WP-11). Arribam a una bifurcació de camins (WP-12) (625 m). Si seguíssim recte podríem arribar al centre neuràlgic de la Comuna, a Cas Garriguer, circumdant el puig de les Cristes (o Crestes) (722 m), i a molts d’altres llocs amb diversos trencalls. En aquesta ocasió giram a la dreta. Hem guanyat altitud gradualment. Aquesta ruta no té grans desnivells, tan sols assolim el 455 m de pujada acumulada, per tant és ideal per fer-se en temps de calor. Arribam a una esplanada on hi ha un dipòsit d’aigua i unes bones vistes. Aquí hi torna a haver una nova bifurcació que també ens duria a Cal Garriguer. Ara caminam per un camí bastant més antic del que dúiem. El ferm és molt més irregular i el marge de sosteniment, en alguns punts, necessita mà de mestre. La vegetació és la típica d’aquests boscos: pins, mates i les abundoses arboceres, majoritàriament. A la nostra dreta tenim un bon fondal. El coster s’estimba cap a l’obac comellar del Cocó Peguer, per on hem passat fa una estona, allà on hem deixat el petit refugi. El camí, que fins ara era de carro, ara és de ferradura. Anam baixant i ens topam amb un rotlo de sitja, un dels pocs que hem vist (WP-13) (668 m). “Els carboners desenvolupaven la seva tasca al bosc, de manera orientativa, des de Sant Josep (19 de març) fins al dia de Sant Mateu (21 de setembre) patró de Bunyola. Així, es pretenia evitar els dies de més fred i pluja a la muntanya. Les zones de ranxo s’anaven alternant en períodes de set anys, fet que permetia la regeneració de la zona des del punt de vista forestal. Aquesta activitat es va dur a terme fins a mitjan segle X”. La Comuna de Bunyola és un dels boscos comunals que encara resten a Mallorca. Ja a l’any 1856, a la llei de desamortització [llei Aranzadi], apareix aquest bosc com a propietat de la corporació comunal de Bunyola, els recursos del qual eren aprofitats pels veïns del municipi.

Coll del Picot

Ara la baixada és forta, passam pel costat d’uns roquissers, on hi ha alguns petits covals utilitzats en el seu temps pels carboners del rotlo que hem vist abans. Una nova cruïlla ens fa decidir per on volem anar (WP-14) (649 m). Per avall tornaríem al punt on hem agafat el primer camí de la Comuna en el (WP-08). És el camí que recorre el comellar de les Covasses. Per tant, continuam pel de l’esquerra, que puja al coll del Picot. L’exuberant vegetació no ens deixa copsar bé els puntals del Picot, el punt més alt dels quals se situa als 728 m d’altitud. Passam pel portell d’una paret que deu ser la partió entre la Comuna i Honor, i assolim el coll del Picot (671 m). Des d’aquí intentam arribar als pitons de roca que coronen la muntanya, el Picot. No sé si va ser bona idea, ja que vàrem haver de travessar una espessa selva d’arboceres i alzines. Aconsell dur alguna eina que talli si hom vol arribar-hi. Només són uns 500 m d’anar i 500 de tornar, però es converteixen en un martiri, i més per als qui duim calçons curts. Després de moltes rapinyades arribam a un dels picots, el més petit (717 m). Entre aquest i un penyal, fa una estreta collada per on podem guaitar a la vall d’Orient. Aquest penyal es pot pujar per la banda sud-est, no amb poques dificultats, segons els companys Rafi i Joaquín, ja que ells sí que pujaren a aquest bastió. Vorejam el primer picot i anam a veure l’altre. L’abandonament de la zona és total, hi ha arbres caiguts, pedres que s’han estimbat del picot i una vegetació que va a la seva. El picot més alt (WP-15) (728 m) presenta unes parets molt llises. La que veim que presenta alguna possibilitat de pujar-hi és la que mira a nord-est. Desfeim les passes per l’arbreda i ens plantam novament al coll del Picot (671 m), des d’on dominam una bona part de la serra d’Alfàbia (1069 m) i la vall d’Honor -possessió del terme de Bunyola, situada entre Son Creus, la Mola, el puig de Reig i el Picó. Era dedicada a olivars i conreu de cereals amb una guarda de 400 ovelles. S’hi bastí un aljub d’oli de 400 trullades de capacitat. L’erosió dels costers fou evitada amb l’aixecament de 120 marges.

El pas d’Honor

Ens disposam a baixar de la muntanya comunal pel pas d’Honor. Tot i que l’assenyalam (WP-16), no té un punt identificatiu ja que és tot el camí que baixa fent llargues llaçades cap a les cases d’Honor. Alguns mapes situen el pas d’Honor entre el penyal d’Honor i el Picó, però gent de la possessió el situa en aquest camí. Per l’amplada ens fa pensar en un camí de ferradura; són les mosses de les rodes dels carros les que certifiquen que es tracta d’un camí de carro. La vegetació va guanyant terreny i estreny el pas. Deixam el camí del pas d’Honor que baixa directament al coll d’Honor, a la carretera de Bunyola a Orient, i prenem una desviació a la dreta cap a Can Morro (WP-17) (597 m). Tenim la imatge del Picot mentre recorrem la falda per la vessant nord. La passa és còmoda, planera i per un bon camí. Deixam un altre ramal que també surt al coll d’Honor i seguim per la dreta (WP-18) (559 m). Després de dinar a l’ombra fresca de les alzines, reprenem la marxa. Un botador ens permet entrar fàcilment a la zona marjada que hem creuat al dematí. Si seguim les fites que assenyalen el tirany ben fresat, arribarem a Can Morro i al camí del Freu, el camí vell de Santa Maria a Orient. Després, només caldrà recórrer aquest curt tram per arribar al cotxe, cosa que feim a les 15.22 h. Aquest recorregut només és orientatiu per a l’excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors passes per fer.