ELS NOMS PROPIS DEL MUNDIAL

França-Croàcia: el record del 98 i passió

França és més defensiva ara que al 98 i Croàcia té una plantilla que ho vol jugar tot

França

Els Camps Elisis estan preparats per celebrar la victòria de la França més multiracial que s’ha vist. Tothom espera que es brodi la segona estrella a la samarreta gal·la. Després de guanyar el Mundial del 98, I will survive es va convertir en l’himne d’aquella fita. Veurem què trien aquest cop si guanyen. Segons sembla, els criteris musicals francòfons són més que dubtosos. La França campiona del món va establir un rècord -guanyar encaixant només dos gols-, però va ser molt menys defensiva que l’actual. Si l’equip hagués mirat més a porta, potser Mbappé hauria pogut igualar Just Fontaine com a màxim golejador de les cites mundialistes.

Deschamps pot entrar en un club molt exclusiu: només Mario Zagallo i Frank Beckenbauer han sigut campions com a jugadors i entrenadors. El tècnic ha deixat a casa una selecció sencera amb els jugadors que ha descartat per criteris futbolístics o altres consideracions col·laterals. Ribery, Laporte, Lenglet, Rabiot, Bakayoko, Sissoko, Kondogbia, Benzema, Martial, Lacazzete i Gameiro són alguns d’ells. Brillar no té gens d’importància. L’eficàcia al servei de la victòria és el que dictamina la banqueta i l’ordre per sobre del bon joc.

Hugo Lloris ha tingut poca feina, però quan n’hi ha arribat ha complert amb nota. El seu moment més crític no va ser futbolístic, sinó quan va estar a punt de menjar-se una libèl·lula en el partit de quarts contra l’Uruguai. Benjamin Pavard va marcar un gol amb majúscules; per estètica, un dels millors del Mundial; per context, el que va despertar França en el pitjor moment contra l’Argentina. Jugador incomprès a França per deixar el país i anar a jugar a la Segona Divisió alemanya al Stuttgart, s’ha convertit en un intocable.

Una defensa impenetrable

Lucas Hernández podria haver jugat amb Espanya, però ho va fer amb els veïns per un error de Hierro. De dir que se sentia molt espanyol a declarar que des de petit volia jugar amb els bleus en cosa d’una hora. Varanne i Umtiti s’han convertit en pilars en defensa i golejadors a pilota parada en atac, rendiment doble. El duet de culer i merengue ha funcionat millor que la dupla d’idèntica procedència de la roja.

Paul Pogba, conegut per la seva força i precocitat, és imprescindible en el mur blau que Didi ha dissenyat. Aquí ha perdut l’anarquisme que té a Manchester. De mare congolesa i parella boliviana, és tan versàtil com contundent. Més humil dins dels vestidors que al camp, tots els companys en parlen bé. Antoine Griezmann comparteix mate amb ell. L’ha introduït al costum dels uruguaians. El matalasser va començar com a protagonista de documentals i s’ha transformat en el complement perfecte del millor jugador francès, i potser del Mundial.

Kylian Mbappe ha presentat la seva candidatura a successor de Messi i Cristiano. El temps ho dirà, però ningú li podrà discutir que a la competició ha marcat diferències. En canvi, Olivier Giraud no l’ha ni rascat. Lamentablement, el del Chelsea només ha aportat una cosa: l’increment de l’edat mitjana de l’equip més jove del torneig.

Croàcia

El camí ha sigut més tortuós del que sembla, tres pròrrogues per arribar a la final. Després de la semifinal, Zlatko Dalic, l’entrenador, reconeixia que no podia canviar cap dels seus jugadors. Per què? Senzillament perquè no es deixaven. Tots els titulars li deien, des del camp, que no els canviés. Aquesta és la passió amb què viuen els croats aquest moment. Juguen més amb el cor que amb el cap. El seu secret: l’esperit d’equip. Estan davant la primera oportunitat per a un país jove, l’última per a una generació relativament vella, per sobre dels 31 anys de mitjana.

Daniel Subasic no juga sol. Té una història semblant a la d’Iniesta amb Jarque. A sota la samarreta de porter hi du una foto de Hrvoje Ćustić, excompany seu del Zadar que va morir en un partit el 2008. Ningú veu el porter com un puntal del seu equip, però va ser clau en la tanda de penals davant Dinamarca: en va parar tres de cinc i va igualar un rècord. Šime Vrsaljko, el lateral dret, lluitador i contundent, ha interioritzat tant l’esperit de Simeone que l’expressa, fins i tot, a la selecció. Després de guanyar Anglaterra, en les seves declaracions va atacar el futbol anglès per les seves pilotades altes. Considera que els anglesos van parlar abans del matx. Ell ho va fer durant i després.

El central Domagoj Vida, discret i seriós, passarà a la història per les provocacions al país organitzador en format de càntics ucraïnesos al vestidor per celebrar la victòria contra els amfitrions. El seu passat al Dinamo de Kíev el va trair. Per contra, després de l’últim gol a la semifinal va petonejar un fotògraf que havien esclafat durant la celebració.

Dejan Lovren, el central del Liverpool, reconeix que Jurgen Klopp l’ha transformat. L’alemany el va felicitar per WhatsApp després d’eliminar els brits. Pensa que arribar a la final de la Champions i del Campionat del Món la mateixa temporada el converteixen en el millor central del món. No li cal tenir àvia. Marcelo Brozovic és l’home que fa la feina bruta en aquesta selecció. Tenint de companys al centre del camp Ivan i Luka, només li queda fer aquesta tasca.

Candidat a la Pilota d’Or?

Ivan Rakitic vol la Pilota d’Or per a Modric, però prefereix el Mundial. Acabarà la final amb 71 partits, el que n’ha jugat més aquesta temporada. Ha declarat que jugaria la final sense una cama, si calgués. Va jugar l’últim matx després de perdre quatre quilos i passar-se un dia a 39 de febre. Al camp va córrer 14 quilòmetres. Luka Modric ha guanyat les seves 10 últimes finals. Aquesta serà l’onzena? La pissarra anglesa va topar amb la seva creativitat. Ningú s’acostava al seu talent. Ivan Perisic Koko ( gallina en croat), va ser l’heroi inesperat de la remuntada a semis. Desmesurat en la pressió i obsessionat amb la porteria anglesa, es va treure una rematada impossible en el gol de l’empat.

Mario Mandzukic va emigrar a Alemanya quan tenia sis anys perquè mataven gent davant de casa seva. No coneix ningú al camp, les seves mirades maten els rivals, els seus envits el converteixen en un autèntic malson per als defensors contraris.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF