ESPÈCIE PROTEGIDA

Fílies i fòbies derivades

No acabo d’entendre la gent que és de dos equips. Potser pel mateix motiu que, tot i haver llegit força sobre el tema, em costa entendre el poliamor. Però una identitat futbolística -com qualsevol identitat- té un seguit de derivades en forma de simpaties i antipaties. No necessàriament compartides per tota la comunitat. Perquè, com insisteixo sovint, crec que cadascú (fins i tot Albert Rivera com a culer o Gabriel Rufián com a perico) pot viure una passió futbolística amb les fílies i les fòbies que li semblin millor.

Jo soc de l’Espanyol. I el meu segon equip és el que juga contra el Barça. Sempre. L’Espanyol em fa patir intensament -massa sovint- i em dona grans alegries -massa esporàdicament-. De fet, el meu primer equip em fa viure el futbol per sobre del que considero intel·ligent. L’alegria i sobretot la tristesa que em provoquen els resultats de l’Espanyol no es corresponen amb la idea que tinc de mi mateix. En canvi, la relació que tinc amb el meu segon equip és perfecta. El segueixo des de la distància. Si el resultat és bo, l’alegria em dura un instant. Si és dolent, no em disgusto gens. Tot i que entenc que algú pugui jutjar aquesta relació com a negativa i filla del ressentiment, la meva vivència és molt sana. Tant, que quan penso en persones concretes que estimo (per exemple, el meu sogre) no em costa gens alegrar-me -sense exagerar- per una derrota del meu segon equip. Però de fílies i fòbies derivades n’hi ha d’altres. Per exemple, la il·lustrada en el partit de dimecres entre el City de Guardiola i el Tottenham de Pochettino. D’una banda, una Catalunya que parla de manera afectada, amb la v fricativa i convertint les s sordes en sonores. Una Catalunya que parla d’“en Pep” com si només n’hi hagués un o com si haguessin compartit llar d’infants. De l’altra, el Xèrif de Murphy, el gran Pochettino, que allà on va recorda el seu compromís perico i que, fins i tot després d’arribar a semifinals de la Champions guanyant un club molt més ric que el seu, va declarar -enmig de l’eufòria- que no era la seva alegria més gran com a tècnic, que la salvació de l’Espanyol al camp de l’Almeria li va suposar una alegria més gran (“Tots plorant, la família...”, va recordar). Des de la distància i sense risc de disgustos, el Liverpool i el Tottenham són els meus favorits d’aquesta Champions. Però el que de veritat m’importa és el partit de diumenge contra el Llevant. Contra un equip que em cau simpàtic per tres derivades: per antipatia al València, perquè és el marginat a la seva ciutat i per Ferran Torrent. Malgrat els colors de la seva samarreta i malgrat que la seva aliança catalana no és amb nosaltres. En tot cas, no cal derivar -ni pensar en el favor que, amb alegria, li podem fer al Girona-. Diumenge hem de guanyar perquè Europa encara és possible.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF