Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

Festa blanca, impotència blaugrana

El Barça topa amb la seva angoixa i un rival letal i cau golejat al Camp Nou (1-3)

El Reial Madrid ha escollit el Camp Nou per renéixer de les seves cendres i eliminar el Barça de la Copa del Rei. Víctima de la seva pròpia ansietat i l'efectivitat d'un rival que domina l'art de la contra com pocs, l'equip de Tito Vilanova i Jordi Roura ha perdut la brúixola quan fa poc semblava destinat a lluitar pel triplet. Però la ferida de Milà encara sagna i l'equip que lidera la Lliga amb comoditat no va saber unir pausa i velocitat en el joc en una nit en què no va sortir res bé. Una nit nefasta per a un barcelonisme poc acostumat a veure el seu equip golejat.

El Reial Madrid va saber fer el que sap fer a la perfecció. Defensar serrant les dents, posar la cama, perdre temps quan toca i no descansar ni un segon esperant la contra ideal per punxar l'adversari. L'equip de Mourinho, a més, va seguir el camí que obria un Cristiano Ronaldo descomunal que va decidir el matx amb aparicions letals just en els moments més importants. El Barça, en canvi, no va saber construir el joc com ho acostuma a fer. Es va quedar a un pam de convertir les idees en jugades. De trobar l'última passada, de controlar el matx amb continuïtat. La pilota va ser blaugrana, però el temps del partit no.

Dotze minuts va trigar Cristiano Ronaldo a tornar a marcar al Camp Nou i capgirar una eliminatòria que després del partit d'anada era favorable al Barça. De fet, l'equip de Jordi Roura havia de lluitar contra l'adversari i contra ell mateix. Contra aquesta inseguretat que afecta l'equip des de Milà. Malgrat aquests dubtes, l'equip blaugrana va decidir ser fidel a les fórmules més conegudes amb una alineació sense sorpreses. Més enllà de la decisió de deixar Alexis Sánchez fora de la convocatòria, era un Barça fàcil de reconèixer, amb un munt de jugadors de toc i Iniesta obert a la banda per obrir espai a Cesc i assegurar possessió. Sense invents ni novetats tàctiques, el Barça confiava fer un salt qualitatiu gràcies a la motivació d'uns jugadors que van sortir a la gespa amb la mirada seriosa dels grans dies. A Villa i Tello, els herois de la remuntada contra el Sevilla, els quedava reservat jugar a la segona part, però, quan van vestir-se de curt, el matx ja estava sentenciat. Ara bé, els primers minuts del partit semblava que dibuixaven un escenari tenyit de blaugrana, amb un equip que tocava la pilota i se sentia bé amb ell mateix. El Barça tenia ganes d'agradar. Necessitava agradar-se, necessitava tornar a ser el d'abans de Milà.

Però el guió que havia somiat el Barça es va trencar en mil bocins quan una falta perillosa a favor dels homes de Roura va acabar amb una cursa solitària de Cristiano Ronaldo. Imperial, el davanter portuguès va saber forçar el penal de Gerard Piqué i no va fallar malgrat els trucs de Pinto, que va fer el que va poder per posar-lo nerviós. De sobte, el Madrid ja tenia part de la feina feta i el Barça rebia un cop a la seva línia de flotació. Quan Cristiano va donar el primer cop, la defensa blaugrana ja no es va sentir còmoda i va patir de valent amb les curses verticals del jugador nascut a Madeira. Només un Alves centrat en defensa però inofensiu en atac va saber aguantar el desafiament d'un jugador que fa sis partits consecutius que marca al Camp Nou.

D'accelerats a lents

La motivació extra dels jugadors de mica en mica es va transformar en nerviosisme. Malgrat que Undiano Mallenco va encertar en el penal de Piqué i a no assenyalar-ne un altre que va reclamar Cesc, el col·legiat navarrès estava destinat a ser protagonista ja des del moment en què Roura l'havia esmentat 24 hores abans. Uns i altres van intentar pressionar-lo protestant-ho tot, conformant un escenari ideal per als jocs dels deixebles de Mourinho. Cristiano va intentar convertir la por blaugrana en pànic xutant sempre que podia, i el talent blaugrana gairebé mai acabava amb xuts a la porteria d'un Diego López que només va patir amb una falta perillosa de Lionel Messi. Entre faltes, protestes i pèrdues de pilota, el temps s'escolava entre els dits d'un Barça que no aconseguia perforar la defensa d'un Madrid que va apostar pel francès Varane en lloc del portuguès Pepe. I el francès va demostrar de nou que és un central amb galons, i sense necessitat de repartir l'estopa que repartia Álvaro Arbeloa. De fet, Varane acabaria marcant el 0-3 per convertir el matx en una festa blanca.

El partit es va anar escapant de mica en mica, amb el Barça passant dels nervis a la impotència, a la frustració. El matx no va tenir res a veure amb el de Milà, però el diagnòstic és similar. Cesc va seguir corrent amunt i avall sense trobar un espai per ser decisiu, Messi va acabar envoltat per un munt de rivals i, quan es va voler moure la banqueta, els problemes s'havien convertit en una muntanya gairebé impossible d'aixecar. Durant els primers 45 minuts el Barça va moure peces, intentant trobar solucions en la polivalència de l'equip, però, quan semblava que la defensa blanca podia començar a esquerdar-se després d'una ocasió molt clara del Barça, el Madrid va sentenciar a la segona part amb una contra en què Ángel di María va fer ballar al seu ritme Carles Puyol, i Cristiano va transformar el rebuig en el 0-2. El mèrit dels madridistes va ser tenir clar que havien de buscar el segon gol per deixar l'eliminatòria sentenciada. I, just quan més patien, van saber batre per segon cop un Pinto que ja va tenir prou feina per evitar el gol de Di María. Aquest gol va treure de polleguera el Barça.

Sense temps per a Villa

Roura va fer entrar a la gespa Villa, Tello i Thiago, però la mirada dels jugadors ja era la d'aquell boxejador que sap que podrà arribar al final del combat però perdrà als punts. El Barça va mirar cap endavant intentant buscar el miracle, però s'enfrontava a un Madrid en què els jugadors ja es feien mirades de complicitat. Mourinho, amagat fins llavors a la banqueta, va sortir només quan Varane, el millor jugador del partit i segurament de l'eliminatòria, va fer el 0-3. Era la revenja del 5-0 del tècnic portuguès, que va tenir temps de donar minuts a Pepe perquè el defensa gaudís de la seva quota de protagonisme amb el seu manual de joc dur. Però aquesta ha estat l'eliminatòria de Varane, el francès que va aguantar ferm en defensa a l'anada, quan el Madrid semblava destinat a ser golejat a casa i va aconseguir un empat que es va convertir en els fonaments d'una golejada que, malgrat el gol de Jordi Alba en els últims minuts, fa més gran la ferida d'un equip que dissabte visita Madrid i haurà de reaccionar si vol remuntar contra el Milan.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF