TENIS
Esports 16/07/2017

Federer eleva encara més el seu tron a l’eternitat

El suís es desfà d’un desdibuixat Cilic (6-3, 6-1, 6-4) i és el primer tenista que conquereix 8 títols a Wimbledon

àlex Ochoa
4 min
Roger Federer a la final de Wimbledon

BarcelonaLes llàgrimes d’emoció de Roger Federer estaven justificades: tornava a regnar cinc anys després al seu reialme preferit. Allà on va començar a guanyar Grand Slams (el 2003), el suís va fer realitat un somni: ser el millor tenista sobre herba. Amb la vuitena corona a Wimbledon ja deixa enrere Pete Sampras i William Renshaw, que en tenen set. En aquesta edició, a més, Federer emula Björn Borg guanyant Wimbledon sense cedir un sol set, tal com va fer a Austràlia fa una dècada. Dos títols dels 19 de Grand Slam que brillen en un palmarès sumptuós, el més gran. El segueixen Rafa Nadal, amb 15, i Sampras, amb 14.

Totes aquestes fites planaven sobre una final tristament deslluïda pels nervis que van tenallar Marin Cilic, valerós en els compassos inicials però desfigurat des del primerbreak en contra. El croat és molt millor jugador del que va demostrar, però va deixar palès que la batalla mental pot ser tan o més cruel que la tenística. En part, mèrit de Federer i la seva experiència imponent: 29 finals de Grand Slam, l’onzena aquí. Per a Cilic, tot just la segona, la primera a la catedral del tenis. Un escenari amb tanta història que no va saber abstreure’s de tot el que envoltava el partit per només focalitzar-se en el joc.

El tenis va tornar a elevar l’aplom de l’helvètic, exigit de bon començament però contundent amb la debilitat aliena. I és que Cilic va donar símptomes de gran competidor amb un plantejament atrevit que li va reportar, amb 2-1, la primera pilota de break. Se li va escapar, i en el joc següent Federer va firmar el trencament que seria definitiu per al set i, per a sorpresa de tothom, també per al duel.

El plor de la impotència

Amb 3-0 en contra en el segon parcial, Cilic es va asseure i no va poder reprimir el plor. Per l’ansietat, per la impotència davant d’una final que se li escapava (5 jocs seguits perduts), el croat es va enfonsar amb la falta de respostes a tantes incerteses. “Sempre havia pensat que mai no em rendiria, però ha sigut dur”, reconeixia després, animat pel mateix Federer, que també sap què podia sentir. Ell, el 2009 a Austràlia contra Nadal, també va ser presa de la desesperació. “A vegades el tenis és cruel, però has de tenir confiança i sentir-te orgullós de tot el que has demostrat”, li va dir un jugador que aquest dilluns ja és tercer del món.

Un altre mèrit producte de saber ser selectiu i prendre decisions adients per al bé d’una carrera. L’any passat, després de Wimbledon, va posar fi a la temporada per recuperar-se dels problemes al genoll i l’esquena. A Austràlia, al gener, va obtenir el títol que feia tant que buscava. I aquí hi arribava després de renunciar a tota la gira de terra batuda: va dir no a Roland Garros per optar al títol a l’All England Club, on tenia més opcions.

Pura fantasia sobre l’herba

I malgrat la davallada anímica del rival, res no li resta mèrits. Perquè, amb ell, el tenis adquireix pinzellades de perfecció, enaltides per un talent innat i capacitats tècniques superlatives. El bloqueig del cop rival amb un domini fastuós del canell, la manera en què mou la bola, variant efectes i altures... Per a alguns és la màgia personificada, especialment brillant a Wimbledon, on el públic l’adora. Un amor gairebé poètic. Com un poema de l’irlandès Yeats en què un home diu a l’estimada que estendria teles brodades sota els seus peus, però com que no en té perquè és pobre, decideix estendre-hi els somnis. “Trepitja amb suavitat, perquè camines per damunt dels meus somnis”, diu l’últim vers. Federer fa temps que va decidir lluitar per ser el millor tenista de la història. Tot i els entrebancs i les decepcions, i quan la majoria creia que no tornaria a alçar un Grand Slam. Però a Melbourne, deixant enrere set mesos allunyat de les pistes per lesió i més de quatre anys després de l’últim títol, va tornar a tastar la glòria i va contradir els que auguraven el seu declivi.

Ara, a Wimbledon, ha engrandit la llegenda amb el vuitè títol, el dinovè Grand Slam. Una xifra que podria augmentar. Fins on? Fins quan? Preguntes que respon a la pista. El secret: mantenir intacte l’amor pel joc i alimentar la voracitat per continuar guanyant. Només així s’entén l’esforç per cuidar un físic esvelt com quan era jove i per millorar aspectes del seu tenis per adaptar-se a les exigències que implica l’edat.

A pocs dies de fer 36 anys, el seu estat de forma i els dubtes d’alguns rivals el converteixen en favorit. A finals d’agost arrenca l’últim Grand Slam, el que fa més temps que no guanya. Des del 2008. Un motiu més per convertir-lo en el següent somni per complir i compartir amb els seguidors. Com va escriure Yeats, trepitgem amb suavitat perquè, amb Federer, tot és possible.

stats