El món del bàsquet està ple d'històries d'amor. No parlo ara d'escenes ensucrades com la de Ridge McKeither, un jugador del Melilla que divendres es va empassar la vergonya per demanar-li matrimoni a la seva parella des del centre de la pista. Em refereixo més aviat a escenes quotidianes en què un grup de pares sacrifiquen el matí de diumenge per portar la canalla a un col·legi de nom estrany que no apareix al GPS, a entrenadors que cobren 150 euros i pateixen son per preparar tàctiques després de la feina i a jugadors que renuncien a sortir de festa un divendres per practicar el tir de tres punts.
També parlo dels aficionats que concentren les vacances i els estalvis per poder viatjar amb el seu equip a la Copa del Rei i dels directius que paguen de la seva butxaca factures de mòbil, benzina i fotocòpies.
Hi ha gent que s'estima molt aquest joc i això és una cosa que els jugadors professionals no haurien d'oblidar mai. Ara que tenen tanta afició pels tatuatges, no estaria malament que s'ho marquessin a la pell per recordar-ho cada vegada que han de fer un esforç extra per lluitar per una pilota. També quan negocien els seus convenis laborals.
El tancament patronal de la NBA que s'ha carregat setze partits de cada franquícia i dos mesos de competició no té res a veure amb una reivindicació laboral. És més aviat una metàfora de l'egoisme d'uns jugadors que ens volen fer creure que amb un salari mínim de 350.000 euros no es pot arribar a final de mes.
Per això, mentre espero amb impaciència que la competició es reprengui per Nadal, m'entretinc amb històries com la de Nate Higgs, un nord-americà que als 41 anys segueix jugant a l'Hospitalet, el cuer de la quarta divisió. És una altra història d'amor. Amb el bàsquet, no amb els diners.
