L’ALTRA MIRADA

Estimar els colors del teu equip a bord d’un 600

“Aquest any hem anat a Terol, a finals d’agost, i crèiem que no arribaríem mai”, bromeja l’Antonio

El Seat 600 és un dels vehicles més estimats: és el primer cotxe que van tenir moltes famílies catalanes. Copiant el model del Fiat 600 que va dissenyar l’enginyer italià Diante Giacosa i que va ser presentat al Saló de l’Automòbil de Ginebra el 1955, un parell d’anys més tard ja era habitual veure’l per les ciutats catalanes. Ben petitó però ple de color i alegria, el Seat 600 també va contribuir a l’expansió del turisme local: va néixer el concepte de dominguero. Qui està molts diumenges al volant del seu 600 però no precisament per anar a la platja és l’Antonio Martín, un fidel seguidor del Lleida Esportiu que sempre que pot va als desplaçaments de l’equip amb el seu 600, que aquest 2018 complirà 54 anys. L’Antonio té 73 anys i en fa més de 20 que té el seu 600 de color vermell.

L’Antonio va arribar a Lleida amb poc més de 10 anys procedent d’Àvila i ben aviat va començar a treballar de mecànic per a la Seat. Ara comparteix a parts iguals la seva passió pel club de la seva ciutat i pel seu cotxe clàssic. “Un company tenia un 600 que estava a punt per ser desballestat. Li vaig dir que me’l volia quedar, que el podia arreglar. Te’l regalo, va ser la seva resposta”, recorda l’Antonio. “El cuida com una joia”, admet la dona de l’Antonio, la Teresa Farré. “Amb el 600 anaven a tot arreu”, recorda amb paraules carinyoses la Teresa, que sovint l’acompanya als desplaçaments del Lleida o a trobades de cotxes clàssics.

L’Antonio fa més de 20 anys que té cura del seu 600, però és des de fa cinc anys que el va engalanar amb adhesius del Lleida Esportiu i dels patrocinadors de l’equip. “Tota la vida que he sigut aficionat del club. Abans, de la Unió Esportiva Lleida i, ara, del Lleida Esportiu”. Fa cinc anys, l’Antonio es va engrescar: va plantar-se a les oficines del club i va oferir el seu cotxe clàssic com a emblema del Lleida.

En una època moderna, de cotxes veloços i d’avions a baix a preu, l’Antonio volia posar en valor la seva passió pels colors del Lleida i volia fer-ho al volant del seu 600. Des del club van veure amb bons ulls la iniciativa i li van facilitar els adhesius. Des de llavors, que és un reclam més per a la premsa de la zona o d’allà on va, com a Barakaldo, on la premsa local li va dedicar un reportatge i va ser rebut “amb tots els honors” per l’afició local.

En els últims cinc anys, l’Antonio acumula una pila de desplaçaments, entre els quals viatges que són part de la història més recent del club, com el partit de tornada de la segona eliminatòria per l’ascens a Segona del 2014 a Leganés (Madrid), en què el Lleida va caure dolorosament (1-0) després d’haver empatat sense gols al Camp d’Esports.

“Crèiem que no arribaríem mai”

A vegades, l’Antonio ha de posar el fre i deixar el 600 a casa, com en l’eliminació més recent i encara més dolorosa que la de Leganés. Va ser la de Sevilla, el 2016, quan en l’última eliminatòria per pujar el Lleida va veure com s’esvaïa el somni de tornar a Segona, ja que, en el sisè llançament de la tanda de penals, Óscar Rubio va enviar la pilota al travesser i el porter del Sevilla Atlètic, José Antonio Caro, va marcar el seu xut. Aquell 26 de juny del 2016 l’Antonio va viatjar amb un avió ple d’aficionats del Lleida organitzat per a l’ocasió i que va sortir des de l’aeroport d’Alguaire. “Depenem del clima, feia molta calor. Érem a finals de juny i eren molts quilòmetres. Hauríem patit molt”, recorda. “Aquest any hem anat a Terol, a finals d’agost, i crèiem que no arribaríem mai”, bromeja l’Antonio.

Els seus colors no són només els del Lleida Esportiu. Amb el Joan Hernández, un bon amic que també té un 600, han anat conduint fins a París, Londres i Berlín per veure jugar el Barça a la final de la Champions. Tots dos estimen els seus colors a bord d’un 600.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF