Esperant el discurs de Messi
El millor d'aquesta final es l'absència de drama que es respira: del resultat d'aquest vespre no en depenen ni unes eleccions anticipades, ni el cap de l'entrenador, ni s'ha anat a Londres a salvar la temporada ni a redimir urgències històriques. Més que de local, avui el Barça jugarà de normal. I com dirien els d'#acampadapedralbes, m'encanta. M'encanta seguir un equip que disputa amb freqüència les semifinals de la Champions i que en juga tres finals en cinc anys. M'encanta anar-hi de campió de Lliga (tres de seguides) i amb ganes de més.
El Barça sempre ha sigut un actor habitual als grans escenaris europeus, però cinc minuts abans de l'actuació era víctima d'un atac de pànic i no sabies mai si li sortiria la veu. Abans era gran, ara és gran i serè. Per fi no hi ha cap distància entre els nostres desitjos i la realitat. Si de cas, la realitat supera els desitjos: el Barça sedueix i guanya un món que es lleva a la matinada per veure'l jugar. En un institut de batxillerat de Maryland (EUA) un alumne argentí es passeja pels passadissos amb la samarreta dels pebrots (aquí pebrots és descriptiu, no és pejoratiu, encara que podria ser ambdues coses) retolada en catala.
El que més m'agrada és que tot això no és casualitat, sinó el resultat d'un fil argumental elevat a la màxima expressió per Guardiola. El Barça té un estil propi: gust per la pilota, futbol d'atac, estadi ple. Un estil que beu de les fonts del que va proposar Cruyff fa més de vint anys, quan va acabar amb els complexos i va tornar al Barça el dret a guanyar i l'obligació d'intentar-ho sense excuses.
Però Guardiola, a part de joc d'equip, té discurs de club. El primer factor és la seva obligació. El segon és el que ha marcat la diferència. En una època de crisi profunda i a falta de lideratges col·lectius, Guardiola, amb la seva gestió comunicativa, s'ha convertit en una veu de referència del país. Els barcelonistes tenen sort: algú els parla de feina, d'il·lusió, d'horitzons de futur, d'amor propi i de respecte pel contrari. Algú els defensa, algú surt a l'ofensiva.
El Barça juga pel món com un adult, sense por de competir, en llibertat, exhibint la seva identitat. La seva normalitat internacional em fa sentir normal al món, segur, autodeterminat. Em fa sentir reconegut, m'estalvia explicacions sobre la mena de país d'on vinc. Deu ser això el que fan els pobles lliures: buscar els ideals que els uneixen, honorar-los amb els fets i afirmar-los amb la paraula.
Estem nerviosos? Sí, esclar, no passa cada dia tenir l'oportunitat d'elevar a quatre el nombre de Copes d'Europa, i al davant hi ha el Manchester United, que guanya finals a la pròrroga, en temps de descompte i a l'últim penal. Tenen ofici. Guanyen molt. I també són dels normals. Quan cauen, s'aixequen i ho tornen a provar. Però avui al davant hi tenen els jugadors del Barça, que pot ser que no guanyin, però m'estranyaria, perquè ens en deuen una i "aquests no fallen mai".
