Zubizarreta: "Mascherano complia amb tot allò que buscàvem"

Entrevista a l'exsecretari tècnic del Barça (2010-15)

Javier Mascherano ha anunciat la seva retirada com a jugador professional. L’argentí va jugar set temporades i mitja al Barça (2010-2018) i Andoni Zubizarreta era el director esportiu del club blaugrana quan es va tancar aquella operació. Una de les primeres que va tancar aquell 2010, quan es va fer càrrec de l’àrea esportiva després que Sandro Rosell guanyés les eleccions.

Com recorda el procés de fitxar-lo?

Teníem el dubte de si el Barça necessitava un complement per a Busquets, perquè la resta de posicions estaven més cobertes. A Guardiola ja li agradava una plantilla curta perquè així tothom tenia minuts. Buscàvem algú que pogués jugar allà, en la posició de pivot, però també en altres posicions. I Mascherano complia amb tot això.

Va ser fàcil decidir fitxar-lo?

En aquell moment teníem el filial jugant a Segona A i allà hi havia jugadors que, en algun moment determinat, podien ocupar aquella posició. Thiago, Fontàs, Bartra, Oriol Romeu... Havíem de mirar què teníem a casa, també. Al final va ser una decisió conjunta amb l’entrenador i amb Tito Vilanova. Buscàvem alguna cosa que no trenqués l'equilibri d'un equip que estava molt consolidat.

Era un pivot però va fer fortuna de central. Això estava planificat o va ser un accident?

Ja havia jugat algun cop de central, al Liverpool, per exemple. I el coneixíem també per la seva mentalitat, que era la de posar l’equip per davant d'ell. Es podia adaptar a diferents posicions i situacions. Si et dic que el vam fitxar per ser central et mentiria. Però si et dic que no vam fitxar-lo per ser central també. Les coses no són tan rotundes, al futbol. Amb Busquets, per exemple, també s'ha obert la possibilitat que fos central. Era algú polivalent, que es podia adaptar, i ell va ser el primer que va entendre el pla. No va fer falta dir-li qui era Busquets o Piqué, qui jugava i a on, perquè ja els coneixia. Ell va entendre el seu rol de manera fenomenal.

He arribat a llegir a Twitter que és el fitxatge més rendible. No sé si pot expressar-se en aquests termes, però almenys un fitxatge per sentir-se'n orgullós.

L'actualitat ens marca i fa que totes les coses recents siguin millors. En el seu cas, el que té, i que connecta molt amb la gent, és la capacitat i humilitat per adaptar-se a un equip diferent, a un país diferent. Desitjava venir. I ell va arribar a dir que, al Barça, havia hagut de tornar a aprendre a jugar a futbol. En el sentit que era titular al Liverpool i que venia a buscar-se un lloc a un equip com el Barça. I també el punt d'autoexigència. Recordo aquella pilota que perd contra l'Arsenal i la recupera a l'últim moment per evitar el gol, jugant-s'hi el físic. I després del partit, en comptes de medalles, feia autocrítica perquè la jugada venia d'un error seu. Això connecta molt amb el públic. Sobretot perquè tenia una exigència tan alta que sempre buscava allò que podia ser millor. Era un espartà.

Va encaixar amb el públic, però també amb el vestidor.

Sí, però sense renunciar a la seva mentalitat. Quan es parla d’adaptar-se, moltes vegades es diu que has de renunciar a una part de tu. Ell no. Ha sigut molt respectuós amb el club, l'entitat, el sistema de joc... Sabia que s'hi havia d'adaptar, era el repte que s'havia marcat. I havia tractat amb tothom amb molt de respecte.

Es feia respectar.

Mascherano sabia escoltar molt bé les diferents veus del vestidor, però a la vegada sempre donava el seu punt de vista. Mai callava, sempre volia dir-hi la seva. Des del respecte. Això el va ajudar molt.

Li ve al cap alguna anècdota pensant en Mascherano?

Recordo quan érem al tram final de la negociació amb el Liverpool. Ell havia pressionat molt per anar-se'n. Hi havia una diferència econòmica entre què oferíem i què ens demanava el Liverpool. Recordo que era a Mònaco, a l'habitació de l'hotel, esperant per anar al sorteig de la Champions. Em va trucar Bartomeu, que aleshores era el vicepresident esportiu, per dir-me que estaven encallats en aquest punt. I quan vaig dir-l'hi a Mascherano em va respondre que cap problema, que el que faltava ho posava de la seva part. Em va sorprendre molt. Després s'ha utilitzat altres vegades, però per a mi va ser una sorpresa.

Li va sortir de dins.

És que ni tan sols li trucava per demanar-li cap esforç de res. Era només per posar-lo al dia de com estaven les negociacions entre Barça i Liverpool. Primer vaig parlar amb l'agent de Mascherano, li vaig explicar com anava tot, i després li va passar el telèfon. I Mascherano va respondre que cap problema, que s'arreglava així. Ho va fer amb sinceritat. Tan sols va dir que ja en parlaríem [dels diners que havia renunciat] més endavant. Ell volia venir i tenia clar que volia ser molts anys al Barça.

De Mascherano s’ha dit que, un cop retirat, podia ser entrenador. Se l’imagina, dirigint un equip?

És d'aquells jugadors que ja tenien aquesta visió. Potser perquè jugava en una posició per on veia passar i construir el joc, fos pivot o central amb sortida de pilota. Ell sempre ha tingut aquesta inquietud. Analitzava els entrenaments, demanava als entrenadors el perquè dels exercicis o d'allò que es feia. Quan els senties parlar, moltes vegades semblava que fos un entrenador. T'explicava el joc. Dit això, cal donar-li temps, que trobi el seu espai i a veure què pot ser.

Un jugador amb ànima d’entrenador.

Sense ànim de comparar-lo, em recordava una mica Guardiola quan donava instruccions essent jugador. Allò que els periodistes acostumen a dir que és un entrenador sobre el terreny de joc. Ell té aquest perfil, sí.

Entenc que es refereix que no és un seguidor fervent de l’estil de Guardiola. Simplement, que li agrada la faceta d'entrenador.

És això, esclar. Ell ha passat per molts llocs, ha jugat a Anglaterra, amb la selecció argentina... en el fons és un aglutinador de coses. Passa que cal donar-li espai i temps. Sovint es vol anar molt de pressa i es pretén que ja sigui seleccionador de l’Argentina. Que no dic que no pugui ser-ho de manera imminent. Ara bé, penso que s’ha de deixar que les coses facin el seu curs i que ell faci el que cregui quan cregui. Segurament ara mateix està recordant la seva carrera i està sent molt autocrític amb ell mateix, amb les coses que ha fet. Cal donar-li espai, deixar que maduri la decisió. Donar-li temps.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF