Àlex Granell: “Tinc un amor immens pel Girona, ningú pateix més en els mals moments”

Entrevista al capità del Girona

Tornar a Primera Divisió és el repte que es va marcar el Girona de l’endemà del descens a Segona. L’objectiu no és senzill, però arriba al tram final de curs embalat gràcies a una bona dinàmica de resultats. Àlex Granell (Girona, 1988) parla amb l’ARA abans del partit d'aquest diumenge contra el Mirandés (12 hores, Movistar LaLiga), coincidint amb la presentació de la tercera edició del seu campus, que tindrà lloc del 28 de juny al 4 de juliol a les instal·lacions de Soccerland Catalunya, a Tordera.

Se’t veu content compartint instants amb els més petits.

El campus és familiar, m’agrada ser al costat dels nens i les nenes que hi venen i conèixer qui són per recordar-los. Durant l’any, a la gran majoria me’ls trobo pels carrers de Girona; és bonic i m’omple poder cridar-los pel nom. Intento despendre les coses bones de l’esport, amb un compromís absolut per inculcar els valors que considero vitals per a l’educació.

En aquests tres anys t’han passat moltes coses.

He tocat la plenitud esportiva i m’atreviria a dir que la felicitat més gran a títol personal, com va ser l’ascens a Primera. També he patit la màxima desil·lusió, que va ser deixar escapar el que tant havia costat d’aconseguir. Sentir que has perdut la felicitat de tots els gironins és un cop duríssim. Ara com ara estic en l’any més complex dels sis que he jugat al Girona i lidero l’intent de tornar a l’elit en un any ple de moments bons, però també dolents. Els bons són els actuals, perquè som capaços de despertar una energia diferent de tot el que havíem fet fins ara. I els delicats, que inevitablement em perseguiran, impliquen el fet d’haver-me sentit assenyalat i criticat al meu estadi i per la meva afició. No puc enganyar: pair-ho, acceptar-ho i assimilar-ho m’ha portat temps.

L’escenari no té res a veure amb el passat.

És fort, però volia saber què se sentia sent un gegant a la categoria perquè no m’havia passat mai. Sempre he jugat a l’equip petit, el que donava la sorpresa molestant els grans. I quan ets gran, la perspectiva canvia, la magnitud no és la mateixa. Hem estat amb una frustració constant, en què guanyar s’entenia com a normal pel pressupost i els jugadors que tenim, i la resta era un fracàs. No es pot viure així. M’he adonat que ser gran té molt de mèrit, perquè no és fàcil aguantar la pressió i estar obligat a viure a la part alta.

Xoca passar de l’elogi a la crítica?

Segurament no era tan conscient dels elogis perquè eren repetits. Sempre hem tingut retrets, però sí que és veritat que no recordo una crítica tan massificada com aquesta a Montilivi. Potser per això em dol més que es faci evident cap a un futbolista de casa. Soc el capità, sí, però també soc soci i aficionat. I em sento orgullós de veure un doble pivot gironí; és un tresor que poques entitats tenen. Li hem de donar valor i s’ha d’apreciar.

Sobretot a les xarxes socials, consideres que s’ha traspassat una línia? Et vas esborrar el compte de Twitter, malgrat que sempre hi havies estat una persona molt activa.

Si ho feia servir, era per acostar-me a la gent. I quan no soc capaç de fer-ne un bon ús perquè em fa mal veure el que veig, prenc la decisió d’apartar-me'n. Hi havia perfils anònims que em deien unes barbaritats... Però és que no només m’estava fent mal a mi; és que li feia mal a la meva família. A casa en parlàvem. Soc partidari d’interactuar i de respondre amb educació, però no puc arribar a tot. Em prenc els comentaris d’un desconegut com si fossin els d’un amic, i no m’ajudava.

Que les coses no surtin com un vol no significa que no es desitgin.

Esclar, i encara més per als que ho sentim nostre. És molt més complicat jugar al teu club que fer-ho en un club que emocionalment no sents com a propi. Tinc un amor immens pel Girona, ningú pateix més en els mals moments. Veig els meus pares, els meus sogres i la meva dona a la graderia quan m'escalfo. Sé que els tinc allà. Si jugués en un altre equip, no seria com aquí, és impossible.

La transformació col·lectiva en les últimes setmanes és evident.

Tothom ho relaciona amb un augment d’intensitat i actitud. La intensitat ha millorat, és cert, però la predisposició del vestidor sempre ha existit. En cas contrari, seríem uns pocavergonyes. L’actitud no es discuteix, tot i que ara som més ambiciosos. Teníem més por, a l’inici; hem estat fidels al treball quan els resultats no han sigut els desitjats i estem creixent com a equip amb el pas de les jornades.

Ets a vuit partits de superar el rècord de Migue, el jugador que més vegades ha vestit la samarreta blanc-i-vermella a la LFP (215 a 208).

Sentir que si tot va bé podré encapçalar aquesta llista... No tinc paraules, no en tinc. Em considero un privilegiat i sé que he fet molts esforços per convertir-me en un futbolista professional. És un reconeixement a tota la feina, a haver estat sempre responsable i agraït. Aquest escut ha estat defensat per persones de prestigi i el meu nom quedarà escrit, fins que algú m’atrapi, al capdamunt de tots. No hi ha millor plaer per fer-ho al club que m’estimo.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF