Emilio de la Cámara: “D’una bona persona en pots fer un gran esportista”

L'atleta ens explica com afronta el dia a dia

Combinau la feina a la peixateria amb els entrenaments. Com ho feis?

No és fàcil, perquè ja tenc edat de jubilar-me, però som al mercat de l’Olivar ajudant la meva dona, que és deu anys més jove que jo. Em pas moltes hores amb caixes de 40 quilos de peix amunt i avall. Els horabaixes entrén 3 o 4 hores, diàriament, segons el moment de la temporada en què em trobi.

Quins són els vostres grans records com a esportista?

El primer, quan em vaig proclamar campió del món per primera vegada. Això va ser el 1997 a Durban (Sud-àfrica). Aquell dia hi havia gent de tot el món i corria a una velocitat de 3 minuts 30 segons cada quilòmetre; va ser meravellós i en aquell moment em sentia com si flotàs damunt un nigul.

També deveu conèixer el fracàs...

És clar que sí, però per córrer has de pensar molt. Sempre has de ser capaç de saber de quina manera pots guanyar aquella cursa, però de vegades no basta i perds. L’any 2008 jo corria l’europeu d’Eslovènia. Allà vaig córrer la prova de 2.000 metres obstacles i record que m’hi va acompanyar la meva dona. Anava primer i en el darrer obstacle, just després de passar la ria, vaig caure! Darrere meu venia un rus que em va superar i em va derrotar en el darrer moment. En acabar la prova, vaig cercar na Juani, però no la trobava. Després, la vaig veure que venia cap a mi i es posà a plorar. “Què passa, Juani?”, li vaig demanar, i ella em va dir que havia perdut perquè havia caigut en el darrer moment. Jo la veia patir i li vaig haver d’explicar que això era l’esport i que no passava res. Ens vàrem abraçar i, tot i ser un fracàs, la veritat és que tenc un record molt bonic d’aquell dia.

El 1999 vàreu superar el mític campió neozelandès. Semblava impossible?

El tercer record que tenc va ser al mundial de Newcastle (Anglaterra), el 1999. En aquella ocasió vaig córrer un cros en la categoria de 55-59 anys. Hi havia un atleta de Nova Zelanda que era imbatible; [Rod Robertson, ens diu] ho guanyava tot. Sempre era campió i batia totes les marques a cada correguda en la qual participava. Era un circuit de 10.000 metres, dues voltes de 5 quilòmetres. Al principi es va formar un grup de vuit atletes que de mica en mica es va desfer pel gran ritme que va imposar el gran campió neozelandès. Ja quan anàvem per la meitat de cursa vàrem quedar tots sols. Jo pensava que seria molt difícil batre aquell home alt i prim que sempre ho guanyava tot, però en un moment donat vaig intentar fer un gran canvi de ritme i l’altre no el va poder aguantar. I vaig pensar: “Però si ha quedat allà, no ve!”. En veure això, encara li vaig donar més ‘gas’, perquè no podia desaprofitar aquella ocasió, i vaig guanyar.

Fins quan teniu pensat córrer?

No em vull arrossegar i som competitiu, però ho deixaré el dia que m’aixequi i no tingui aquesta il·lusió. Ara vull preparar l’europeu de Madrid, a 74 anys...

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF