TOT COSTA

Elogi (o no) de la practicitat

Després del partit de dijous contra la Reial Societat, m’he trobat que diversos barcelonistes del meu entorn no es van divertir gaire -tot i el 5 a 2- amb el joc de l’equip

Després del partit de dijous contra la Reial Societat, m’he trobat que diversos barcelonistes del meu entorn no es van divertir gaire -tot i el 5 a 2- amb el joc de l’equip, i consideren que és una tendència que es repeteix massa sovint aquesta temporada. I això em planteja un dubte: o ens hem tornat massa exigents o realment el Barça ha perdut l’afany per fer un futbol distingit des del punt de vista estètic. I em responc que podrien ser totes dues coses.

D’una banda, Luis Enrique va recordar -així com de passada- dijous a la nit que, d’ençà que ell és a la banqueta, l’equip ha aixecat vuit dels deu títols possibles. No crec que sigui falta de modèstia, sinó voluntat de l’asturià de posar de manifest un full de serveis bestial, aprofitant la coincidència amb l’eliminació del Madrid a la Copa i l’adeu dels blancs al somni del triplet que havia verbalitzat Zidane no feia ni quinze dies.

Sempre he tingut la sensació que Luis Enrique pensa que li paguen per guanyar títols i no per divertir la parròquia. O potser és que la seva tesi és que la parròquia ja es dona per satisfeta quan veu entrar un títol a la vitrina del Camp Nou, independentment de si el camí ha sigut més o menys espectacular.

A més, el calendari li dona la raó. El Barça ha hagut de superar dos partits molt exigents contra l’Athletic i dos contra la Reial Societat al gener, i ara afronta un doble enfrontament amb l’Atlètic de Madrid just abans de reprendre la Champions contra el PSG. ¿És passar-se d’exigent demanar a l’equip que regali exhibicions cada tres dies? Probablement.

Lectura esplèndida

Del que no tinc cap dubte és que Luis Enrique és, fonamentalment, un entrenador pràctic. L’última prova, contra la Reial. L’asturià va explicar amb tot detall què esperava que farien els txuri-urdin -pressió alta, molts efectius per dins- i, en conseqüència, que va escollir Mascherano per a la posició de migcentre perquè estava convençut que tocaria poca pilota. Va veure clar que l’opció era esperar els bascos a camp propi i sorprendre’ls buscant directament els espais sense elaborar gaire.

Em va semblar una lectura esplèndida del partit. Va buscar la millor manera de guanyar-lo, la va trobar i, a més, sense patir en cap moment. L’equip està cada cop més sòlid. Ara bé: triant Mascherano i sense poder comptar amb els lesionats Busquets i Iniesta, li va negar a l’equip el control, la pausa, la fluïdesa i la identitat.

Jo entenc Luis Enrique, però també entenc que cada cop més culers diguin que van al Camp Nou només a veure Messi.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF