L'ALTRA MIRADA

Tornar a la terra dels teus pares amb una pilota als peus

Amb 18 anys, el vallesà Alberto Edjogo va ser cridat per jugar amb Guinea Equatorial

Alberto Edjogo / MANOLO GARCIA

Una visita al camp del Granollers va canviar la vida de l’Alberto Edjogo (Sabadell, 1984). “Tenia 18 anys quan la federació de futbol de Guinea Equatorial va decidir reforçar la selecció, que patia una crisi de resultats, reclutant fills de guineans. Jo jugava cedit pel Sabadell al Granollers i de sobte em van dir que volien que fos internacional absolut. Era un canvi molt fort. I vaig acabar formant part d’aquella primera generació, juntament amb jugadors com Ruslán Elá o Sergio Barila”, recorda. Anys més tard, el seu germà Juvenal seguiria el mateix camí, i arribaria a ser el capità de la selecció.

“Aquella decisió va convertir-se en un gran aprenentatge. Fins llavors Guinea Equatorial era una realitat llunyana a casa meva, tot i que sentia curiositat. Era el gust d’alguns plats, la música que posava el meu pare, alguns familiars... Però aquells viatges van canviar-ho tot”, explica l’ara comentarista de televisió al canal Gol. Edjogo acaba de publicar el seu primer llibre, Indomable, editat per la revista Panenka, on els seus records personals acompanyen les grans fites del futbol africà. “Però també la història del continent. Àfrica de fet, és tant gran i tant complexa, que podríem dir que existeixen moltes àfriques”, especifica sobre un llibre que “permet veure les coses des de l’altra banda". "Pot ajudar a entendre la història amb un punt de vista africà. Tant pel que fa al futbol, com a les guerres, o la societat. En ocasions, la pilota ajuda a portar millor els conflictes, però en ocasions els fa més greus”, diu, mentre recorda com Mandela va utilitzar l’esport per crear ponts de diàleg, o com l’ivorià Didier Drogba va exigir aturar la violència al seu país utilitzant els èxits de la selecció. Edjogo també destaca George Weah, que va passar de ser el primer jugador nascut a l’Àfrica a guanyar la Pilota d’Or, a presidir la seva terra, Libèria.

Gràcies al futbol, el sabadellenc va fer a la inversa el viatge del seu pare, que va estudiar dret i economia a Madrid quan Guinea era colònia espanyola, i va trobar un pis just davant l’estadi de l’Atlètic de Madrid. Després va passar a la Universitat Autònoma, on va conèixer la seva dona, una infermera catalana. Una família que va acabar per donar suport a l’Alberto quan amb 18 anys va decidir acceptar aquella oferta per ser internacional amb Guinea Equatorial. “Volia conèixer les meves arrels. I quan amb 18 anys et criden per ser internacional... Els que tenim arrels africanes a Europa i hem tingut més oportunitats, tenim la responsabilitat de retornar alguna cosa a la terra dels nostres pares o avis. Una teoria que defensa al pròleg del llibre Frédéric Kanouté”, explica en referència a l’exdavanter del Sevilla, internacional amb Mali però nascut a França.

“El primer viatge va ser dur. Problemes amb el camp, esperes als aeroports, la federació que no pagava... El dia abans del partit ens van dur a un bosc on un bruixot volia fer una cerimònia, però els que veníem d’Europa no ho vam veure clar. Tot era nou per a nosaltres. I malgrat els problemes, vam perdre 0-1 contra Marroc plantant cara. Em va sorprendre l’alegria de la gent, vaig entendre que a l’Àfrica un esport és molt més que un joc. Atura guerres, dona felicitat a la gent... Va ser l’inici d’uns anys preciosos en què vaig poder viatjar pel continent, vivint mil aventures”, recorda l’exjugador d’equips com el Sant Andreu o el Vilafranca. Aventures que han acabat convertides en un llibre escrit amb un estil propi, on diferents períodes i territoris acaben harmonitzats al voltant d’una pilota. “El futbol a l’Àfrica ocupa un espai central, perquè ajuda a generar il·lusions on no n’hi ha. Tenim masses conflicte... Però quan es juga un partit, la gent pot aïllar-se per una estona”, defensa. El futbol, malgrat tot, encara pot ser un espai de felicitat.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF