21/11/2011

Doña Tota

3 min
Maradona i la seva mare, durant el programa La noche del Diez, que presentava l'exjugador. Maradona cantava la cançó La mano de Dios en el moment d'aquesta abraçada.

Maradona va renéixer de les seves cendres diversos cops. Divinitzat per una religió estranya que fins i tot té una Església pròpia, la maradoniana, el Pelusaha estat representat als altars vestit amb aquells pantalons estrets del Nàpols que marcaven paquet, amb americanes llampants fent de cantant o ensenyant la panxa amb un puro a la boca al Carib. Difícilment trobarem un home tan admirat amb tant mal gust. Perquè en el fons tot això és secundari. Admirem el Diego pel que feia amb els peus.

Per a nosaltres, observadors des de la distància, Maradona és un doctor Jekyll que enamorava sobre la gespa i esdevenia mister Hyde fora, on era senzillament grotesc. Però els maradonians ens deixem hipnotitzar pels seus llançaments de falta, per aquella cursa en què va deixar "en el camino tanto inglés" com deia Víctor Hugo Morales, o pels tocs de pilota escalfant al camp del Bayern al ritme d'aquell Life is life d'Opus. Ara, per als que viuen a prop de Maradona, no hi ha dues cares. Pocs van patir tant els seus excessos i van gaudir dels seus èxits com la seva mare, per exemple.

El 2005, després de passar mesos en clíniques per curar-se de l'addicció a les drogues, Maradona va rebre una oferta del productor televisiu Adrián Suar, que li oferia presentar un programa anomenat La noche del Diez. Maradona, omplint-se el sarró, va acceptar i durant moltes nits va rebentar les audiències. L'últim dia de programa va sortir amb un micròfon envoltat de noies mig despullades per cantar La mano de Dios, la cançó que el PotroRodrigo li havia dedicat poc abans de morir en un accident durant una gira. Maradona la va cantar canviant els temps verbals a primera persona. "De cebollita soñaba jugar un Mundial y consagrarme en Primera, tal vez jugando pudiera a mi familia ayudar..." I entre el públic el seu pare es va posar a plorar. La mare, en canvi, es va quedar amb cara impertèrrita, de cera, fins i tot quan Maradona, cantant envoltat d'aquelles noies escotades, la va abraçar.

Així era Doña Tota. La mare patidora de Maradona. La Tota, figura molt popular a l'Argentina, ha mort aquest cap de setmana als 81 anys. Els membres de l'Església maradoniana han plorat la mort de la seva Mare de Déu particular amb cerimònies un pèl ridícules vistes des de fora, però amb llàgrimes sinceres. Perquè la Tota era dolor, tot dolor.

Ella volia tenir un fill comptable, no un futbolista com defensava un pare amb qui Maradona no sempre es va parlar. Però la mare mai li va retirar la paraula. Sempre el va acollir i perdonar, tot i que li trencava el cor cada tres dies. Però laTota era una lluitadora. Una tana (paraula amb què es coneixen a l'Argentina els descendents dels italians) que malvivia en una ciutat del nord de l'Argentina, Esquina, on el seu marit guanyava diners portant una barca que travessava el riu Paranà. Dona valenta, quan els diners van faltar va marxar a Buenos Aires tota sola durant els anys 50 per netejar cases de rics, fins que la família es va poder retrobar en una casa molt pobra en un barri marginal com era Villa Fiorito. Sense llum, sense gas ni aigua corrent. Aquí va parir Maradona i cinc fills més. En total eren vuit. Aquí deia a la família que no sopava per un suposat mal de panxa, per enganyar-los i aconseguir que els fills no passessin la gana que ella patia. Callada, no va deixar de treballar fins que Maradona la va obligar a fer-ho.

Un Maradona que plora l'única persona que segurament hauria preferit que Diego Armando Maradona hagués estat durant l'estiu del 1986 un comptable amb corbata i taques a la camisa, treballant emprenyat pel fracàs de la selecció argentina al Mundial de Mèxic.

stats