LLIGA DE CAMPIONS

Corrupció, nacionalisme i poder: la família que controla el Dinamo de Kíev

Ihor Surkis presideix el club i el seu germà mana a la Federació ucraïnesa

Ihor Surkis, el president del Dinamo de Kíev / EFE

L’avi va escapar dels pogroms contra els jueus durant l’Imperi Rus, el pare va ser un comunista que va lluitar contra els nazis a la Segona Guerra Mundial i el fill és el president del Dinamo de Kíev, rodejat de nacionalistes de dretes que, en ocasions, critiquen els jueus. Tot i que els Surkis, esclar, són una nissaga jueva que ha sabut adaptar-se als canvis d’una terra, Ucraïna, on cada generació ha viscut la seva guerra. Conflictes que també han marcat la personalitat d’un club que en poques dècades ha passat a ser un dels símbols de l’èxit de l’esport soviètic, a ser una arma propagandística del nou nacionalisme ucraïnès: el Dinamo de Kíev.

Un cop l'URSS va fer fallida, centenars de joves van saber aprofitar les esquerdes del sistema per convertir-se en milionaris en pocs mesos i van fer seu el nou sistema capitalista sense abandonar certs tics del passat. I molts d’ells han acabat al capdavant de clubs de futbol d’Ucraïna, una lliga en què sol ser comú veure com els propietaris dels equips són denunciats per casos de corrupció. O pitjor encara. El 1996, el president del Xakhtar Donetsk, Akhat Bragin, va morir en un atemptat quan li van posar una bomba a la llotja de l’estadi. En el seu lloc va entrar Rinat Akhmetov, magnat de la mineria i el gas de l’est del país i un dels homes més poderosos del país. El 2005, la policia no va poder entrar a la seu del Zakarpattia, un club modest, ja que fins a 200 guardaespatlles armats protegien el president, Volodimir Paulio, investigat per frau. A la península de Crimea, un grup mafiós va assolir el control del Tavria de Simferopol i el seu director comercial, Ruvim Aronov, va acabar a la presó acusat de diversos assassinats, inclòs un dins de les oficines del club. Una zona, Crimea, que es va independitzar d’Ucraïna amb el suport rus en una de les ferides que marquen l’agenda política ucraïnesa, un estat que no controla tots els territoris que legalment són seus, ja que també la zona del Donbass, on és Donetsk, és en mans de milícies pro-russes.

Ucraïna viu atrapada entre dos mons, entre Moscou i la Unió Europea. Entre modernitzar-se i seguir atrapada pel seu passat. I aquesta tensió ha fet sorgir figures fosques que sempre acaben invertint en el futbol per reforçar la seva imatge. O netejar-la. És el cas dels Surkis. Des del principi dels anys 90, els dos germans Surkis han estès els seus tentacles utilitzant l'esport rei. Ihor, el germà petit, és el propietari del Dinamo. El germà gran, Hrihori, va ser el president de la Federació Ucraïnesa de Futbol, de la qual encara és president honorífic. Dos germans que ja el 1995, quan portaven poc temps al capdavant del club, van aconseguir que fos expulsat de la Champions després d’intentar comprar el col·legiat espanyol López Nieto amb abrics de visó.

Els hongaresos que van escriure pàgines d'or del Barça

Els Surkis van ser dels primers a entendre el poder del futbol en aquella Ucraïna independent que necessitava construir un relat allunyat de Moscou. I ràpidament van comprar el Dinamo i van fer el seu avi l’home més feliç del món. Yan Petrovitx Gorenstein havia nascut en un poblet a prop d’Odessa d'aquells de l’Imperi Rus en què la lluita dels jueus per tenir més drets provocava, de tant en tant, pogroms en què centenars de persones eren assassinades. Trencant la tradició familiar de ser jueus ortodoxos, Yan Gorenstein va fer-se comunista: vivia sense pensar gaire en la religió i es va convertir en un apassionat del futbol. Quan als anys 50, ja veterà, va arribar a Kíev després d’haver servit a l’exèrcit, va esdevenir un famós col·leccionista d’elements relacionats amb aquest esport, especialment caricatures i acudits de la premsa, els quals va publicar en un llibret. La seva feina el va convertir en membre honorari de la federació de futbol soviètica mentre el seu fill, Mikhail, jugava a futbol. El fill havia sigut metge durant la Segona Guerra Mundial, quan bona part dels Surkis van morir durant l’Holocaust. Després del conflicte, va estar a Alemanya fins al 1949 i després a Tadjikistan destinat, fins que va poder fer arrels a Kíev, on anava amb el seu pare a veure el Dinamo, l’orgull del futbol ucraïnès. L’equip que als anys 70, sota la direcció de l’entrenador Valeri Lobanovsky, va revolucionar el futbol al introduir per primer cop mètodes informàtics per preparar els partits. Un Dinamo capaç de guanyar títols europeus amb un futbol tècnic i físic que espantava els rivals. Llavors, la meitat de la selecció soviètica solia ser la plantilla del Dinamo.

Fills de la caiguda de l'URSS

Els fills dels Surkis van anar a la universitat, i el gran, Hrigori, va arribar a tenir llocs importants en fàbriques d'alimentació estatals, fet que el va posar en contacte amb una sèrie de polítics locals sorgits de l'aparell de l'estat soviètic. Uns homes que estaven preparats per aprofitar-se de la fi d'una època, quan va caure l'URSS: Hrihori va passar a formar part del cercle de confiança de Leonid Kravtxuk, el primer president de la Ucraïna independent. Un altre home fet a si mateix que va ser acusat d'haver permès un procés de privatització brutal a Ucraïna, cosa que va fomentar un sistema corrupte en què grups mafiosos marcaven l’agenda. El 1994, de fet, després de tot just tres anys mamant, els votants el van fer fora al escollir Leonid Kutxma. Aquells primers tres anys van marcar la història de la Ucraïna independent. Un estat amb problemes de falta de llibertat judicial i política, amb empresaris corruptes i sense unitat. I va ser durant aquest període que els Surkis van aconseguir el control del Dinamo el 1993. L'antic president Viktor Bezverkhi sempre va acusar-los d'haver-lo amenaçat i haver-lo forçat a marxar amb el suport de Kravtxuk. El Dinamo va ser la cirereta de les nombroses empreses estatals que, en el moment de ser privatitzades, van acabar en mans dels Surkis. El nou president, Kutxma, en lloc de plantar cara a aquests oligarques va convertir-se en el seu aliat i va treballar de braçet amb l’anomenat Hòlding de Kíev, un grup d’empresaris liderat pels Surkis.

El Hòlding de Kiev va organitzar una xarxa que controlava mitjans de comunicació, partits polítics, sindicats i empreses. Semblaven tenir-ho tot controlat, però el 2004 la població, tipa de corrupció, va liderar la coneguda com a Revolució Taronja. Aquell any, Kutxma ja no es presentava a les eleccions, però ho havia deixat tot lligat perquè fos escollit com a nou president Víktor Ianukóvitx, un magnat de la zona de Donetsk que tenia el suport de Rinat Akhmetov, el president del Xakhtar Donetsk. El gran rival del Dinamo. A les graderies, el Dinamo era l’equip del nacionalisme ucraïnès, amb radicals amb esvàstiques tatuades que reivindicaven els nacionalistes ucraïnesos que van lluitar contra els soviètics, en ocasions al costat de les tropes de Hitler, als anys 40. El Xakhtar era l’equip de la zona del Donbass, on la majoria de la gent se sentia russa. Però els propietaris dels dos clubs, els Surkis i Akhmetov, veien amb bons ulls un possible triomf de Ianukóvitx i el seu partit, el Partit de les Regions, favorable a treballar amb Rússia i allunyar-se de la Unió Europea. Si els aficionats es barallaven, ells defensaven el mateix president, ja que els afavoria els negocis.

Però la major part del país va votar per Víktor Iúsxenko, un candidat favorable a acostar-se a Europa tallant lligams amb Moscou que va arribar a denunciar un enverinament que li va deixar ferides a la pell. Les eleccions semblaven en mans de Iúsxenko, però la comissió electoral va declarar el triomf de Ianukóvitx entre acusacions de frau que van portar milers de persones al carrer.

Serhí Rebrov, el futbolista que va fer tremolar el Camp Nou

Era la Revolució Taronja que va portar la revocació per decisió del Tribunal Suprem d'Ucraïna dels resultats de les eleccions, cosa que va designar noves eleccions, en les quals va guanyar Iúsxenko. En aquella revolució els ciutadans van alçar la veu contra la corrupció i van fer trontollar els Surkis i Akhmetov. Però van aconseguir que uns anys més tard finalment fos escollit president Ianukóvitx, que acabaria caient, igualment, el 2014. Acusat de corrupció, va ser acusat de cop d’estat per reprimir amb armes manifestants que demanaven el seu cap a la plaça Maidan. El país va quedar trencat: Ianukóvitx va marxar a Rússia i diferents parts del país, com Crimea i el Donbass, es van proclamar independents d’un govern que va quedar en mans de Iúlia Timoixenko.

Contra les cordes als jutjats

Iúlia Timoixenko va prometre lluitar contra la corrupció i estudiar les privatitzacions del 1994 i portar-les als tribunals si calia. Inclosa la del Dinamo, en una polèmica que va portar un jutjat a determinar que els Surkis no podien fer ampliacions de capital ni vendre's part del Dinamo, fins que s'aclarís tot. El procés, però, continua embussat als jutjats. I els germans han anat canviant d’estratègia, acostant-se als cercles nacionalistes ucraïnesos que abans eren la seva oposició, posant diners de la seva butxaca per pagar batallons armats que han lluitat a la guerra del Donbass. Hrigori, de fet, ja havia millorat la seva imatge després d'aconseguir que Ucraïna fos seu de l’Eurocopa el 2012, tot i les denúncies d’altres candidatures de compra de vots. Hrihori, que el 1999 va perdre les eleccions per ser alcalde de Kíev, mana a l’ombra a la Federació. I el germà Ihor intenta que el Dinamo pugui derrotar per fi el Xakhtar per millorar la seva imatge. Per fer-ho ha fitxat el romanès Mircea Lucescu, l’històric entrenador precisament del Xakhtar. Un moviment que va provocar amenaces de mort tant al tècnic com als Surkis dels radicals del club, d’extrema dreta, que mantenen una estranya relació amor-odi amb els Surkis, uns germans que, de sobte, són més nacionalistes ucraïnesos que mai.

Amb el canvi de govern a Ucraïna, on ara mana Volodímir Zelenski, un actor humorístic que va sorprendre a l'imposar-se a les eleccions, els Surkis intenten seguir manant, tot i que la justícia els investiga en tres causes diferents, una d’ells per un possible suborn d’un jutge que va emetre una sentència favorable en un cas relacionat amb inversions a paradisos fiscals. Intentant allunyar-se de la imatge d’empresaris favorables a Rússia (ara es fan dir Ihor i Hrigori, en ucraïnès, quan de joves eren Igor i Grigori, en rus), segueixen controlant el 97% de les accions del Dinamo, un club en què un 1% de les accions pertany a l’antic president Leonid Kravtxuk i un 1% a la família de Valeri Lobanovski, el millor tècnic de la història del club. El vell Dinamo, l’equip de l’avi i els pares dels Surkis. Els germans que han canviat la història del club, sense gaire èxit, últimament. En els últims 10 anys, tot just han guanyat dues lligues.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF