LLIGA DE CAMPIONS

Retorn a Kíev, on el Barça va jugar quan bufava el vent de la 'perestroika'

Serà la sisena vegada que el Barça juga al camp del Dinamo, un club amb simbolisme

Retorn a Kíev, on el Barça va jugar quan bufava el vent de la 'perestroika' / FCDYNAMO.UK

Tard o d’hora sempre toca tornar cap a l’Est. El Barça torna a Kíev, la capital ucraïnesa, on durant molts anys es va trobar un rival capaç d’espantar els grans clubs europeus, el Dinamo. Immers en un procés per modernitzar-se per poder tornar a guanyar amb el veterà tècnic Mircea Lucescu, i una fornada de jugadors joves que ja han guanyat títols amb les categories inferiors de la selecció, el Dinamo treu pit recordant un passat que li va permetre guanyar títols europeus. Només li va faltar la Champions, tot i que sí que va poder guanyar al Camp Nou, per exemple. No tothom ho ha fet.

El primer cop que el Barça va jugar a Ucraïna va ser el setembre del 1978, en un partit corresponent a la primera fase de la Recopa que acabaria a Basilea. Entrenat per Lucien Muller, un tècnic que no arribaria a la final, el Barça va enfrontar-se amb el Xakhtar Donetsk només pocs dies després que fos elegit president Josep Lluís Núñez. Era el primer cop que el Barça jugava a l'URSS. Va empatar 1-1 després d’un llarg viatge amb escala a Moscou, on un dels protagonistes va ser Juan Antonio Samaranch, que llavors era l'ambaixador estatal a Moscou. Samaranch va acompanyar l'expedició blaugrana cap a Donetsk, en terres ucraïneses, i va mantenir tenses reunions amb les autoritats locals per garantir la llibertat de moviments de la premsa desplaçada. No se’n va sortir. "Recordo que el viatge va ser un caos, ja que per passar la duana vam patir molt, perquè tot era lent i era difícil entendre's. Les maletes, per exemple, no apareixien, i Neeskens va anar a buscar-les directament i les va recuperar, amb una rialla a la boca", recorda l’exjugador Pepito Ramos.

El març del 1991 el Barça jugaria per segon cop a Ucraïna, just quan la Unió Soviètica estava caient. Seria la tercera i última visita a l'URSS (el 1987 havia jugat contra el Dinamo de Moscou). Va ser el primer enfrontament contra el Dinamo de Kíev, just quan bufava el vent de la perestroika. De fet, el Dinamo no va jugar amb el seu tradicional uniforme. El nacionalisme ucraïnès de mica en mica ocupava un espai central i arraconava els vells símbols: l’equip va jugar amb samarreta groga i pantalons blaus, la bandera ucraïnesa, prohibida fins llavors. El Dinamo, nascut dins dels serveis secrets soviètics, havia acabat convertit en un símbol de resistència ucraïnès, ja que l'equip derrotava els clubs de Moscou, malgrat que les autoritats que controlaven l'entitat, el KGB, a la vegada reprimien qualsevol tipus de nacionalisme local. Era un estrany joc d'equilibris en uns dies tan estranys que les autoritats locals van hissar una bandera franquista, sense entendre que ja no era la que tocava per rebre un equip de la lliga espanyola.

Sense Koeman

Va ser un viatge llarg i complex, amb més de dues hores esperant a la frontera per enllestir els papers, encara amb les autoritats soviètiques. Al camp, en canvi, es respirava un ambient diferent. Unes ballarines amb vestits tradicionals ucraïnesos van rebre els jugadors, que tenien més por del fred –estava nevat– que d'un rival fora de forma, ja que la lliga soviètica encara no havia començat. Era un Barça sense Cruyff, perquè s'estava recuperant d'una operació a cor obert. El partit, doncs, el va dirigir Carles Rexach, que no va disposar de Koeman, lesionat. Stòitxkov, que parlava prou bé rus, va ajudar el cos tècnic del Barça a recollir informació. En aquell viatge els futbolistes es van fer un fart de comprar records com barrets de soldats soviètics, que venien a bon preu. El Mur estava caient.

El Barça s’imposaria 2-3 amb gols de Bakero, Urbano i Stòitxkov, o va empatar 1-1 en la tornada al Camp Nou, de manera que va poder passar a les semifinals de la Recopa. Era una època en què el futbol ucraïnès feia por. L'escola del Dinamo de Kíev del tècnic Valeri Lobanovski havia revolucionat els conceptes futbolístics. "Ens havíem enfrontat al Dinamo en tornejos d'estiu, i eren equips físicament molt durs, que prioritzaven la preparació física", recorda Pepito Ramos, que presumeix d'haver vist, en un d'aquests tornejos, gols d'Oleg Blokhin, el gran exponent de l'escola ucraïnesa. El Dinamo, un cop hi va haver una selecció ucraïnesa oficial, va tornar als seus colors de sempre i va plantar cara a la Champions durant l'última dècada del segle XX.

Lobanovski, que ara té una estàtua al vell estadi del Dinamo, batejat amb el seu nom, és considerat un dels tècnics més importants del futbol europeu. Va perfeccionar la pressió sobre el rival, va entendre que els moviments dels jugadors quan no tenen la pilota tenen gairebé tant de valor que quan la tenen. Va ser pioner en l'ús de dietistes i ordinadors, i va acabar sent el segon pare de grans jugadors. Els seus equips eren robòtics tàcticament, durs físicament, però a la vegada de gran tècnica individual. El talent del ciutadà al servei d’una idea superior, com tocava a l'URSS.

Però un cop va caure el Teló d’Acer, el tècnic va marxar a fer diners a Kuwait i els Emirats Àrabs Units, així que el 1990 ja no era a la banqueta quan el Barça va visitar per primer cop la seva terra. El club català hi tornaria el 4 de març del 1992, a Kíev, per guanyar per 0-2 en un partit de la fase de grups de la Champions camí de Wembley, amb gols de Bakero i Stòitxkov.

La temporada 1993/94, la que va acabar a Atenes, el Dinamo va derrotar per primer cop el Barça, per 3-1, en un partit en què el gol blaugrana el va fer, precisament, Koeman. A la tornada, el Barça aixecaria aquella eliminatòria amb un recital de futbol. Aquests van ser partits en què els tècnics locals eren deixebles de Lobanovski, com Anatoli Puzach i Mikhail Fomenko. Una època on el Dinamo sempre donava molta feina.

Lobanovski tornaria a casa el 1996. I el Barça en va pagar les conseqüències. A la Champions del 1997, amb el veterà tècnic a la banqueta liderant una nova fornada de jugadors, la de Xevtxenko i Serhí Rebrov, el Dinamo va golejar per 3-0 el Barça davant 100.000 persones a Kíev i va imposar-se per 0-4 al Camp Nou. És a dir, en els dos duels amb Lobanovski a la banqueta, el Barça va prendre mal.

Aquell any només el Bayern va evitar que els ucraïnesos arribessin a la final de la Champions. El Barça, que pel mig havia perdut 3-1 a la fase de grups de la Champions 93/94, amb gol precisament de Koeman, no tornaria a la capital ucraïnesa fins al 2009, quan va imposar-se per 1-2 al vell estadi Lobanovski amb gols de Messi i Xavi. El partit es va jugar allà, ja que l’Estadi Olímpic, escenari del partit enguany, s’estava remodelant per a l’Eurocopa del 2012.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF