La gran majoria d'entrenadors que visiten el Camp Nou signarien començar un partit contra aquest Barça amb un gol d'avantatge. Ahir el Milan, gràcies a un despert Pato, va posar-se per davant en el marcador al segon 24. Això va condicionar el partit i, contradictòriament, va afavorir el Barça, que va haver de posar una marxa de més per capgirar el resultat. Ho va tenir a l'abast, però en l'últim sospir, tot l'esforç es va desfer.
No sabrem mai com hauria jugat el Milan sense aquest inici trepidant, però els homes d'Allegri, tot i anar guanyant, van ser atrevits en el seu plantejament i van crear moltíssim perill en el primer quart d'hora de joc, sobretot a través d'un Pato molt vertical que va perforar una vegada i una altra la línia defensiva del Barça amb moviments intel·ligents i directes.
Busquets i la doble funció
El crac brasiler va buscar sempre que va poder el duel amb el jugador més lent de la defensa blaugrana, Busquets, que no va estar còmode fins a ben entrada la mitja hora de joc, quan ell i tota la defensa van ajustar les basculacions per controlar els dos puntes italians. Cassano, més intermitent, va ser una presència amenaçadora que obligava Mascherano o Abidal a fer marcatges individuals. És a dir, a no poder oferir una cobertura de garanties a Busquets, superat per velocitat.
El migcampista blaugrana, perdut entre les fases ofensiva i defensiva, no va fer una bona primera meitat i va mostrar-se insegur i nerviós. Quan juga de central, com va fer ahir per exigències del guió durant 66 minuts, ha d'interpretar diferent les transicions que quan actua de pivot defensiu i ahir va tenir dificultats per llegir bé els moments en què l'equip no té la pilota i ha de replegar -acció contrària a la que fa quan actua al mig del camp-, i els moments en què l'equip construeix els atacs i ell ha de sortir jugant.
Signar l'empat
És cert que el Milan va ser atrevit, però això, en un equip italià, no implica que la defensa estigui mai descomposada. Els rossoneri no van tenir mai cap vergonya de tancar-se entre la mitja lluna de l'àrea i el punt de penal per deixar sense espais el Barça i protegir, primer el seu porter i després el marcador. Però quan al davant hi tens Messi, aquest recurs covard no garanteix que no aparegui l'escletxa. Per mínima que sigui. El canvi de ritme de l'argentí per superar Abate en cinc metres en l'assistència del primer gol és senzillament brutal. Com ho és l'habilitat de Pedro de ser el jugador més oportú d'aquest Barça. I no és casual que el canari sempre sigui a lloc. Mentre tothom mira el xut o la jugada, ell pensa en el refús.
L'empat va canviar el guió, com també ho van fer les dues lesions que van obligar els tècnics a moure la banqueta abans d'hora. L'entrada d'Ambrosini per Boateng va implicar que el Milan perdés la solidesa de Seedorf al centre del camp i això va facilitar la possessió de pilota del Barça, que també va haver de reciclar-se amb la substitució d'Iniesta per Cesc. L'entrada de Puyol per Keita al segon temps va desplaçar Busquets al mig i va fer creure al Barça que tenia el partit controlat, ben protegit en defensa pel capità i reforçat en la conservació de la pilota amb el de Badia. Fins que Thiago Silva va aparèixer.
