Defensar un orgull de país

“No sé si escriuré”, tecleja David Torras pocs minuts després d’abandonar, entre aplaudiments dels seus ja excompanys, la redacció del diari on ha treballat els últims vint-i-set anys. El gremi se sent més desvalgut en assumir que s’asseca una ploma precisa, punyent, documentada, d’un amant de la seva professió i de l’esport capaç de deixar magnífiques peces sobre rugbi i esquí de muntanya al costat de les més habituals de futbol. Per un costat, l’ofici sap que encara pot arrapar-se a altres referents, encara que alguns redactin en escenaris delicats, però per l’altre, no és sobrer preguntar si aquesta baixa no erosiona el prestigi del periodisme esportiu català, sovint ben considerat per la qualitat de la seva producció però també per la seva freqüent condició de pioner.

És català el segon diari esportiu en funcionament més antic d’Europa, Mundo Deportivo, fundat per Narcís Masferrer, un fill de figuerenc que, replicant el Tour imaginat per L’Auto i el Giro encetat per La Gazzetta dello Sport, va impulsar la Volta Ciclista a Catalunya, a més d’estar present en els primers batecs del Barça i muntar el Sindicat de Periodistes Esportius. Josep Sunyol era fill de Barcelona, i abanderant el lema “Esport i ciutadania” va assenyalar el paper que l’esport, espectacle o pràctica, havia de jugar en una societat moderna. Joan Viñas era nascut a Girona, i també dinamitzador de les retransmissions esportives radiofòniques des dels anys cinquanta del segle passat i predecessor de les imponents veus que retrataven l’esport en els temps de preeminència de la paraula ben dita com a mitjà de comunicació massiu: Juan Antonio Fernández Abajo, un dels primers especialistes en tenis, modalitat popularitzada des de Barcelona; Miguel Ángel Valdivieso i el seu estil distintiu a l’hora de cantar gols, i el perfecte José Félix Pons. Joaquim Maria Puyal és barceloní, i responsable d’una feina titànica, possiblement única a Europa: la de bastir un estàndard del llenguatge esportiu en una llengua minoritzada, agredida, perquè fos de profit per a tothom que el seguís. I va ser des de Miramar i Sant Cugat que periodistes catalans van impulsar nous formats de televisió esportiva, hereus de la variada tradició atlètica del país malgrat que es dirigien a tot l’Estat: Polideportivo o Estadio 2, concebut aquest últim per Martí Perarnau però recordat per la conducció d’Olga Viza. TV3, des del començament, va apostar per un tractament visual i periodístic de l’esport ple de noves idees, preses després per televisions del nostre entorn.

Iniciatives recents sorgides aquí amb periodistes d’aquí, com la revista Panenka, o les innovacions constants en continent i contingut de La TdP, reconforten. Però sense companys com David Torras esdevé un xic més difícil continuar treballant per ser primers i, sobretot, per ser millors.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF