David Gallego, el meu entrenador

Barcelona“Todo lo que termina, termina mal”, cantava Andrés Calamaro abans que les seves opinions sobre Vox acabessin -malament- amb la nostra relació. Però això nostre amb Rubi ha acabat encara pitjor. Només faltava un comunicat tan llarg com absurd. Llegit i rellegit no hi trobo res més que ressentiment i excuses de mal pagador. Un comunicat que no sembla sortit de la seva mà. Gràcies pels serveis prestats (que no han estat pocs) i repeteixo el missatge de la setmana passada: bon vent i barca nova.

Però tanquem la fase de lamentacions. No hi ha temps per a cap dol. Ni motiu. Perquè tota la confiança ja té destinatari: David Gallego. La seva arribada potser no generarà les expectatives que han generat els dos últims entrenadors. Però, vist com han acabat, potser millor. Gallego no arriba, Gallego ja hi és. No és la tornada del fill pròdig ni ens dirà que fa un gran sacrifici per entrenar l’Espanyol.

La decisió de triar Gallego és la més lògica. Pur sentit comú. Ja l’any passat -després d’aquell gran final de Lliga- força veus van recordar que mereixia el càrrec d’entrenador del primer equip. En aquest sentit ha sigut una decisió conservadora: no necessita grans explicacions. No triar Gallego s’hauria entès com una decisió contra el de Súria. Vull pensar, però -de fet, n’estic convençut-, que no s’ha optat per la tria fàcil. Rufete i Perarnau han estudiat diferents opcions i han triat la millor.

D’altra banda, i paradoxalment, és una decisió valenta. A banda de l’anècdota dels cinc partits, la seva experiència de més alt nivell és Segona B. I amb jugadors joves, dels que encara tenen por als entrenadors. Dels que tenen clares les jerarquies. Res a veure amb un vestidor d’elit. S’haurà de guanyar el respecte des de l’autoritat moral i -com sempre- a partir dels resultats.

Després hi ha la sala de premsa. Gallego es fa respectar des d’un caràcter dur i amb paraules clares. Potser no dirà pel nom a cadascun dels periodistes que li preguntin, però dirà les coses pel seu nom. Això a l’afició ens agrada. Però no se’n pot abusar: haurà de ser prudent. Hi ha molts focus. I massa que no ens volen bé.

Però el meu argument principal per confiar en Gallego és futbolístic. El dia que el vaig conèixer em va donar una gran lliçó. En cinc minuts em va fer veure que el partit al qual jo havia assistit el dia abans era un altre. El que per a mi havia estat el millor vaig descobrir que era el responsable de tots els gols rebuts. Aleshores vaig pensar que estaria bé que un dia Gallego entrenés el primer equip. El dia ha arribat.