David Gallego: “No tinc pressa per dirigir el primer equip, arriba quan arriba”

BarcelonaDesprés de fer ascendir l’Espanyol B a la Segona Divisió B i de dirigir el primer equip en les últimes jornades de la Lliga, durant les quals el va portar de la part baixa de la classificació fins a l’onzena posició, David Gallego (Súria, 1972) comença a pensar en la pròxima temporada després d’unes merescudes vacances. El de Súria ha ampliat el seu contracte amb el repte de seguir proporcionant jugadors a un conjunt que ara dirigirà un bon amic seu, Rubi.

Acaba de renovar fins al 2020. ¿La primera opció era continuar a l’Espanyol?

Sempre ho he dit. Soc a casa, aquí es va apostar per mi fa cinc temporades i hi estic a gust, és un lloc on es pot treballar, on hi ha bona sintonia, on conec al detall tots els jugadors. Era una prioritat. Notes l’afecte de la gent aquesta temporada arran del que hem fet amb el filial i el primer equip i et fan pensar que el camí és aquí. Però això és futbol, mai se sap què pot passar, potser es cansen de mi o sorgeixen coses més interessants. No hi va haver cap altra opció fins que l’Espanyol es va manifestar cap a mi. Ens vam posar d’acord en un moment i el meu cap no va pensar en res més.

¿Canvia gaire dirigir un filial a Tercera Divisió de portar un primer equip a la Primera Divisió?

Canvia perquè els jugadors són uns altres i hi ha una altra repercussió, però al final estàs dirigint jugadors de molt nivell, com també n’hi ha a tercera. Són les mateixes situacions, els camps són igual de reglamentaris i hi ha les mateixes normes. Només canvia el potencial dels jugadors. Però he estat molt còmode, perquè els jugadors m’han tractat com un més, i en aquest sentit no he trobat grans diferències en la gestió.

¿Com recorda les hores prèvies al primer partit dirigint el primer equip, a Montilivi?

Molt tranquil. Sempre dono molta naturalitat a les coses. Però per a un tècnic que entrena no deixa de ser futbol, uns jugadors, un rival, buscar on creus que pots fer mal i on te’n poden fer. Em vaig centrar molt en això. No vaig dormir perquè d’un dia per l’altre se’m va comunicar i l’endemà ja viatjàvem a Girona. Per la resta, no vaig notar cap tipus de pressió ni ansietat, tot el contrari. Em vaig sentir molt còmode, com un peix a l’aigua.

Però no deuria ser fàcil, ja que gairebé no va poder preparar aquell partit.

Sabíem que es donaria molt més el joc del Girona que el nostre. No havíem pogut treballar res del nostre model, i era difícil que fóssim els protagonistes. Era un partit molt senzill per treballar. Sabia que ells tindrien el domini i havíem de tenir clar on els podíem contrarestar per fer-los mal. És al que em vaig dedicar.

Des d’aquell primer triomf l’equip no va deixar de créixer partit a partit. Què va retocar?

Era una situació molt complicada, per la destitució d’un cos tècnic quan faltaven cinc jornades per acabar. L’equip tenia potencial, però tenia clar que no podíem canviar gaires coses perquè només teníem un mes. No és ni una pretemporada, perquè estàs competint. Vam anar reduint molt el que podíem aportar i ens vam centrar en la zona d’iniciació, en la manera com volíem sortir des de darrere i en l’estructura els dos pivots. En això hi vam insistir molt. Valoràvem que no ens donava temps a donar gaire informació, i sabíem que si començàvem bé tindríem més possessió i generaríem més joc. També era important tenir una bona estructura després d’una pèrdua. Els jugadors ho van entendre molt bé.

Durant aquelles setmanes va demostrar que l’Espanyol podia gaudir amb la pilota.

Són idees, si convences… Has de jugar a alguna cosa que creguis que l’equip és capaç de fer. Jo creia que era factible i estic molt satisfet de l’evolució en el joc i de veure que creuen cegament en el que fem. Em quedo més amb això que amb els 13 punts.

¿Es va fer il·lusions per dirigir el primer equip el curs vinent?

La meva il·lusió és entrenar. No tinc pressa, les coses arriben quan arriben. No m’he fet il·lusions ni em sembla poc o molt el que tinc, simplement m’il·lusiono amb la meva feina i amb la gent que està il·lusionada perquè jo ho estic. Això m’ho ha demostrat l’Espanyol. El meu present és fer el millor equip per al filial i la resta ni em preocupa ni hi penso.

L’escollit ha sigut Rubi, amb qui va compartir vestuari fa anys tant al Manlleu com al Terrassa.

Un company excepcional, teníem molta afinitat. Hem mantingut el contacte, per la manera de ser de tots dos vam congeniar molt bé. Al camp jugàvem força, érem dos jugadors a qui ens agradava tenir un bon tracte de la pilota, associar-nos, retenir-la. Tinc bons records de l’època amb ell.

Àlex López, Puado i Pipa pugen per contracte al primer equip. ¿Els veu llestos per fer el salt?

La direcció esportiva ho ha cregut així, hi ha algun moment en què s’han de cremar etapes. Contractualment tenen la possibilitat de debutar al primer equip, i ara ja dependrà del seu rendiment. Estic convençut que al filial hi ha jugadors realment molt bons. Si és el moment ara o no, això ja se m’escapa. Hi ha jugadors que quan arribi el seu moment respondran.