Curses de cotxes i, sobretot, de persones

BarcelonaDivendres m’ho vaig passar tan bé amb el Nadal-Federer que ahir tenia el dubte de si connectar amb Silverstone o amb Wimbledon. És el que té que t’agradin els esports, i que dues cites tan importants coincideixin en el mateix país i a la mateixa hora. Per què ens entusiasmen els partits entre aquests dos cracs? Pels mateixos arguments que vam gaudir molt de la sisena victòria de Hamilton a casa seva, o de l’elèctric duel entre Verstappen i Leclerc. Perquè tots cinc són, per sobre de grandíssims esportistes, persones que no amaguen les emocions. Que no marquen distàncies, i que es fan més humans a cada gota de suor que vessen.

Abans del GP de la Gran Bretanya es va fer viral un vídeo en què es veia Hamilton fent el pallasso amb els seus nebots, ballant frenèticament com si fos un crio més. I això l’humanitza extraordinàriament. Fa anys, a Abu Dhabi, li vaig demanar si no es cansava de guanyar tant, de viure en aquell món de luxe i d’hipèrbole permanent. Mentre m’ajudava a instal·lar al mòbil una aplicació que acabava de sortir i que es deia Twitter em va dir: “No fotis, tio. Tu i jo som uns privilegiats. Mira on som, i a més ens paguen per fer la feina que ens agrada. Pensa en el meu germà i en la vida que porta...” (en referència al Nicholas, que arrossega molts problemes de mobilitat a causa d’una paràlisi cerebral infantil). Allò em va tocar i em va ensenyar a mirar-me en el Lewis d’una manera molt especial. Per això m’agrada tant que Hamilton guanyés ahir per sisena vegada(!) la cursa anglesa, que ja porti set victòries enguany, que tingui a tocar el sisè títol i que només estigui a onze GP d’igualar els que va guanyar Michael Schumacher, a qui acabarà empatant, tard o d’hora, en campionats.

I per això assaborim tant cada frenada, cada cop de volant que fan el Max i el Charles, com van fer a Àustria i ahir, i com han fet des que es barallaven al kàrting quan eren uns marrecs. L’un va camí de convertir-se en llegenda. Els altres són la nostra assegurança per seguir fruint d’aquest esport més anys. Amb aquella intensitat que dona la rivalitat, sí, però també amb el respecte. Com el que es tenen Nadal i Federer.

I, mentrestant, d’altres apuntant a la porta de sortida. Com Vettel, que va tornar a demostrar que, sota pressió, ja no és capaç de gestionar les situacions de màxima tensió. Això -i així, ni més ni menys-és l’esport. I ara, si m’ho permeten, vaig a mirar Wimbledon en diferit (per veure si guanya Federer...).