06/07/2018

Croàcia-Rússia: Mario Mandzukic contra Mário Fernandes

3 min
Croàcia Mario Mandzukic Rússia Mário Fernandes

BarcelonaSuper Mario és el dur de la pel·lícula, li agrada el paper i s’ha especialitzat en aquest tipus de guions. Li agrada estar present en totes les trifulgues. Un tatuatge en hebreu que llueix a l’esquena ho sentència: “El que no et mata et fa més fort”. Li agrada recordar les dures sessions de Felix Magath, que el feien sentir-se un marine entrenant en un camp de futbol. Home de caràcter, quan arribà a l’Atlètic de Madrid, la seva primera sentència va ser: “Jo no soc Diego Costa”, tot i que ningú l’havia confós amb ell. Va aterrar al club del Manzanares pensant que el seu estil de joc i la seva forma de ser encaixava amb Simeone, però no va aconseguir adaptar-se. Potser cal buscar la culpabilitat en Germán Burgos, que era qui li traduïa l’anglès el que explicava el Cholo. Amb l’exporter va tenir diversos xocs frontals, dos homes molt temperamentals cara a cara. Odia les bromes; per tant, és millor no apropar-s’hi el dia dels Innocents.

Treballador infatigable del futbol, s’ha reinventat a la Juve allunyant-se de l’àrea i acostant-se a la banda per poder jugar de titular al costat d’Higuaín. El possible fitxatge de Cristiano per la vechia signora li complicarà molt més aquest escenari. Va tenir una tempestuosa relació amb Guardiola al Bayern de Munic, després de sentir-se arraconat pel català quan va arribar a la capital bavaresa. Tot i que el de Santpedor va dir que no hi ha ningú que s’esforci més que Mandzukic ni que acabi els partits més trencat. A la selecció no és el protagonista, sinó un caràcter secundari. Modric i Rakitic, Rakitic i Modric busquen l’Oscar al millor actor protagonista de la pel·lícula.

Un rus de São Paulo? Alguna cosa no encaixa naturalment en aquest jugador brasiler nacionalitzat rus. De brasilers naturalitzats en altres contrades n’hi ha hagut molts, i a Espanya n’hi ha una llista molt llarga, però a la freda Rússia ja són una cosa més extraordinària. Mário havia arribat a jugar un partit amistós amb la canarinha abans de convertir-se en rus. Com va ser possible la nacionalització? Molt fàcil, per decret presidencial exprés de Putin. No parla gens de rus, però ja s’encarrega de fer-se entendre al camp. Tot muta, en ell: de brasiler a rus, de central a lateral, de futbol associatiu a puntada de peu endavant. La seva carrera havia tingut més baixos que alts abans d’arribar a Moscou.

Amb 18 anys va ser traspassat al Grêmio de Porto Alegre. Tot just arribar va desaparèixer misteriosament, i al cap de quatre dies de cerca infructuosa va aparèixer a casa del seu oncle, a mil quilòmetres de distància. La pressió del traspàs l’obligà a ser hospitalitzat per depressió durant un mes. El 2011, després de ser seleccionat amb el Brasil, no va aparèixer a l’aeroport per viatjar cap a l’Argentina. Por escènica? El món de la nit i la beguda no el van ajudar a tirar endavant i Rússia va ser la seva salvació. Hi va arribar i van canviar les dinàmiques. Una església d’una comunitat brasilera establerta a Moscou li va obrir el cel. Com a jugador, el seu metre i vuitanta-nou centímetres el va convertir en un central poderós però la seva velocitat i l’habilitat amb la pilota el van conduir de forma natural al lateral dret. Una tècnica depurada, com a bon brasiler, el fa ser un lateral diferent a la selecció amfitriona. El Mundial l’ha posat a l’aparador del mercat futbolístic.

stats