FITA A FITA

Les Coves Blanques i el puig Sarró, carenejant per la serra de Sant Vicenç

Un itinerari de memòria històrica -el camí dels presos- que ens permet assaborir la bellesa agresta i salvatge del litoral de Pollença

Entre 1940 i 1942, centenars de presos republicans duts de la Península feren feina en la construcció del camí de les Coves Blanques, una obra d’enginyeria militar que tenia com a objectiu facilitar l’accés des de Sant Vicenç fins a la posició on s’havia previst una bateria de costa; un projecte integrat dins l’anomenat ‘Círculo Estratégico’ per a la defensa de Mallorca davant d’un possible desembarcament aliat a partir de l’inici de la II Guerra Mundial.

És un itinerari per la memòria històrica de Mallorca que ens permetrà carenejar pel vessant més agrest i salvatge de Pollença fins al puig Sarró -dit així per la seva forma de bossa-. Es tracta d’una muntanyeta de 198 metres d’altura, situada entre Cala Barques i Cala Estremer, part damunt del camí de Coves Blanques, i que en els mapes apareix amb el nom de puig de l’Àguila, tot i que, seguint les indicacions de l’amic Joan Campomar Cerdà, hem decidit anomenar-la pel seu nom original, corroborat per veus locals.

En el seu web ( https://malaltsdetoponimia.wordpress.com), Campomar ens explica que Sarró és un topònim descriptiu: “ja que un sarró és una bossa feta de pell o tela, que els pastors i homes del camp duien penjada al coll i que servia per portar menjar, utensilis, etc.; el puig Sarró vist des de Cala Sant Vicenç té la forma d’aquest tipus de bossa. Per altra banda, la caixa de ressonància de les xeremies es coneix amb el nom de sarró. És un sac fet amb pell de cabra.”

La ruta

00’ Iniciam la caminada des de la mateixa parada del bus TIB (L340/345), ubicada en el carrer Cala Clara, a l’altura de Cala Barques. A l’altra costa del carrer, tenim el monument al pintor pollencí Llorenç Cerdà (1862-1955), obra de Remígia Caubet.

Retrocedim per l’avinguda del Cavall Bernat, en direcció a Pollença, i tot d’una deixam a la dreta un gran casal, de final del segle XIX. Ens hi aturam un moment, perquè paga la pena conèixer-ne la història. Es tracta de l’antiga casa d’estiueig de la família Aloy, de Can Franc, propietària aleshores de la possessió de Sant Vicenç. Es tracta d’un edifici d’estil neogòtic projectat per Joaquín Pavía Birmingham, arquitecte provincial i autor de la façana de l’antiga Diputació, actual seu del Consell de Mallorca, i de la Casa de la Misericòrdia, entre altres obres destacades. L’immoble de Cala Barques es va fer famós perquè era una de les quinze propietats, valorades en prop de 38 milions d’euros, que Luis Rodríguez-Toubes, més conegut com Luisito, estafà fa vuit anys a un matrimoni mallorquí, ja gran i sense fills.

Continuam fent passes per l’avinguda del Cavall Bernat i aviat, 05’ a la dreta, al costat d’uns contenidors de fems, trobam l’inici del camí de les Coves Blanques i un plafó de les Rutes de la Biodiveristat, un projecte de l’Ajuntament de Pollença per posar en valor el patrimoni natural i paisatgístic del municipi. Aquesta és, precisament, una de les deu excursions que integren el catàleg.

Ben prest descobrim el vertader sentit del nostre itinerari. Recorreguts uns tres-cents metres de camí, els primers cent encimentats, 10’ topam amb una barrera que podem travessar per un portellet a la dreta. Pràcticament aferrat, hi trobam un dels petits monuments que l’Ajuntament de Pollença ubicà el 2005 en diversos punts del municipi en record dels presos republicans, represaliats pel règim franquista i usats com a mà d’obra esclava en multitud d’obres militars entre 1939 i 1942.

La carretera, sense asfaltar però amb un bon ferm, és una obra d’enginyeria impecable -pendent suau, murs de pedra en sec ben sòlids-. Malgrat estar feta per mà d’obra en la majoria de casos inexperta, la direcció d’obra era professional. La infraestructura viària té una longitud de 2,2 quilòmetres i ressegueix el perfil de la muntanya, amb nombrosos torrentons -com el de ses Rotes, per on baixarem- que obren un nombre important de petits comellars.

35’ A l’altura del pla de les Coves Blanques, trobam a l’esquerra les restes d’una important pedrera, oberta i explotada durant les obres de la carretera. Més endavant, després d’un revolt ascendent, que configura un primer mirador sensacional, veurem a la dreta un aljubet, i uns metres més endavant, un túnel que connecta amb les posicions on havien d’instal·lar-se les bateries de costa. Fins aquí arriba la carretera, que de cop esdevé un caminet de ferradura que s’enfila cap a la serra de Sant Vicenç i el puig Sarró.

40’ El camí es bifurca: per un costat, continua dret per dins un comellar que surt a un replà a l’altura del puig Sarró, a l’esquerra, de 214 metres d’altura; i per l’altre, és un tirany que pren coster amunt cap a la dreta i que ens situa damunt un penyalar on s’obriren a diferents llocs uns forats en forma de cràter i que havien d’acollir les peces d’artilleria 45’. Des d’aquí podem seguir les fites que trobarem dalt de la carena i que ens duran (oest) a retrobar-nos amb l’altre camí 50’.

1h00’ Després d’una remuntada curta arribam a un replà. A l’esquerra veurem un tiranyet que parteix directe cap al puig Sarró 1h05’; unes fites ens asseguren el camí. Podem guaitar als dos extrems d’aquest puig, d’una altura modesta, però que ens regala una perspectiva immensa de Cala Sant Vicenç i de la serra del Cavall Bernat, a més del coll de Síller, que separa la cala del port de Pollença.

1h10’ Tornam al camí que hem deixat abans i prosseguim la ruta per la serra de Sant Vicenç, amb la serra i el puig de Cornavaques a la vista, ben a l’enfront, i el Castell del Rei que treu el nas per la dreta. Avançam per un tirany ben fresat i marcat per fites -encara que de vegades n’hi ha massa i confonen, totes apunten cap allà mateix- que ens duran direcció oest/sud-oest pel coster interior d’una carena que cau vertical sobre Cala Estremer. A la dreta, deixam un comellar que apunta directe al ‘camí dels presos’ que veim a baix.

Pla de la Mata

Arribam a un collet 1h30’. Davant tenim unes penyes vermelloses i, al fons a la dreta, el Castell del Rei. Remuntam aquests penyals, travessam un petit replà i una paret seca -la partió entre les possessions de Sant Vicenç i Can Martorellet- fins que al final 1h50’ assolim el pla de la Mata, que se’ns presenta de manera ben clara a l’esquerra del tirany que hem seguit fins ara. A la dreta, veurem unes fites que ens assenyalen l’aproximació al pas dels Pescadors 1h55’.

Abandonam els turonets per on passa el tirany, descendim cap al pla de la Mata i ens dirigim cap a una clapa seca -quan plou molt s’hi forma una bassa- que ocupa el centre d’aquest espai. A l’esquerra tenim el puig de l’Àguila (341 m). 2h10’ Passam el coll que el separa de l’altra puget, un poc més baix (313 m), i iniciam el descens per un tirany fitat que ens durà paral·lels al torrent de les Rotes fins a la carretera de les Coves Blanques 2h55’. No és un baixada còmoda ni tampoc difícil, però requereix atenció i molt d’esment.

Sortim al ‘camí dels presos’ a l’altura d’un pontet que travessa el torrent de les Rotes. Des d’aquí no ens queda altra opció que tombar a la dreta i continuar direcció a la Cala Sant Vicenç 3h15’.

@Fita_a_Fita

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF