CAMINS CREUATS

Córrer i alguna cosa més

Demà comença The Coast-al Challenge i els corredors anem arribant amb comptagotes. Cadascú combat els nervis i el jet lag a la seva manera. Per sort, durant les dues nits a San José he dormit com un bebè i la ressaca del vol transoceànic ja no existeix. Tota la feina que tenim avui és descansar, menjar, sortir a estirar les cames per desencarcarar-nos i acabar els preparatius per a la cursa. Tot just esmorzem i tenim tot el dia lliure. És un dels meus moments preferits abans d’una prova important i llarga. M’agrada agafar-me el meu temps, esmorzar copiosament i empalmar cafès mentre llegeixo el diari o xerro amb altres corredors.

L’hotel costa un xic d’entendre, trenca amb l’estructura usual de recepció, habitacions i menjador. Directament no hi ha menjador, però els restaurants del voltant serveixen els àpats. La Sangría és el més proper i el que té el millor esmorzar i, encara que hem anat baixant esglaonadament, hem acabat ajuntant taules i l’estem fent petar.

No m’agrada parlar de la cursa, monopolitza la conversa i, inevitablement, es traslladen els temors i nervis dels uns als altres sense control. Així que dissimuladament busco un grupet que veig que fan broma. Riuen. Són quatre, se’ls veu units. Vesteixen una camiseta fosca on llegeixo: “Humaniza Team” i un hashtag #donameduladonavida. Em crida l’atenció i els interrogo sense pressa -m’acaben d’omplir la tassa de cafè- però sense compassió.

Sento un accent andalús salat que m’explica que el seu fill va patir un càncer. Durant el periple hospitalari, que pel que entenc no va ser ni curt ni fàcil, explicava al nen que la seva malaltia era com la ultradistància, un esport on només valen dues actituds: la paciència i el no rendir-se. Li va fer un paral·lelisme amb la Marathon des Sables, la cursa per etapes més emblemàtica, històrica i dura del món, que té lloc al desert del Sàhara i on els corredors lluiten durant set etapes amb la crueltat de la calor i del desert. Imaginaven els dies com etapes i li anava fent veure el que duia, oblidant-se del que quedava i posant-se petits objectius, tal com es gestiona una cursa d’aquestes característiques. Dia a dia, etapa a etapa, van passar tractaments que, sumats a la imprescindible donació de medul·la, van curar el Manuel. Quan va tenir setze anys va demanar al seu pare que volia anar al desert.

En l’edició del 2016, pare i fill van prendre la sortida a la 31a Marathon des Sables, i junts, com durant la malaltia, van avançar etapa rere etapa fins a creuar una nova meta.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF