CAMINS CREUATS

Competicions nadalenques

Els volts de Nadal és època de tradicions. Familiars, culturals, religioses, però també de tradicions esportives. Les proves atlètiques que em toquen de prop les conec bé, i poques ciutats, pobles o comarques fan el canvi d’any sense una Sant Silvestre més o menys multitudinària.

Però durant les festes hi ha tornejos de tota mena: bàsquet, futbol, escacs, golf, petanca, tenis taula, els Open de Reis de tenis i un llarg etcètera. No es pot passar per alt l’emblemàtica Copa de Nadal de natació, que submergeix centenars de persones dins l’aigua gèlida per recórrer 200 metres del port de Barcelona durant el matí del 25 de desembre.

Moltes d’aquestes competicions apleguen esportistes d’alt nivell que busquen tancar l’any amb una bona marca. Però sobretot reuneixen esportistes amateurs: des dels entusiastes de l’esport fins als que s’han deixat entusiasmar aquest dia en concret. Qui sap si serà el primer pas abans d’un llarg hàbit esportiu.

Sempre he pensat que aquestes proves tenen alguna cosa especial. Dijous passat llegia la columna de l’Empar Moliner, que descrivia amb eufòria la Sant Silvestre de Sant Cugat que corre, any rere any, amb la seva colla d’amics amants d’aquest esport.

Anava saltant de línia en línia i ja m’hi veia. Més tard, aquell mateix dijous mentre m’entrenava, el cap em va tornar a la columna de l’Empar i em va fer rumiar per què m’agraden tant aquestes curses. Durant l’any em penjo desenes de dorsals, alguns amb més indiferència, altres amb més nervis, altres amb pressió... però aquest té alguna cosa excepcional.

Em deixo dur per la màgia de les il·lusions, per l’alegria dels llums que guarneixen els carrers, per les nadales que sonen de fons, pel somriure que encomanen els altres corredors, per la diversió de les disfresses. Aflora la innocent infantesa que durant l’any amaguem sota la cuirassa adulta.

Escalfo bé i a consciència, sento el pessigolleig dels nervis a l’estómac, corro tant com puc, gestiono la cursa i busco rebaixar aquells segons tan preuats de la meva marca, però si no surt, aquest dia no passa res. Assaboreixo en silenci una emoció que, com a adults i esportistes, sembla que se’ns hagi prohibit. Trepitjo els carrers de Barcelona amb el cap torçat i la mirada borrosa del cansament agònic, però em deixo acompanyar de l’entusiasme que em genera permetre’m, per uns quilòmetres, retrobar-me amb les quimeres d’infantesa.

Qui sap, potser la gran afluència només respon a la necessitat de cremar torrons i excessos. Sigui com sigui, jo, per si de cas, per una vegada a l’any, seguiré permetent-me córrer pel país dels meus somnis.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF