ESPÈCIE PROTEGIDA

Cent divuit anys de resistència

El cap de setmana passat -concretament diumenge- l’Espanyol va fer anys: cent divuit

El cap de setmana passat -concretament diumenge- l’Espanyol va fer anys. Cent divuit. I ho va celebrar enmig d’un moment eufòric i mostrant algun dels seus trets identitaris.

Als pericos de sempre, als irreductibles, quan aquell jugador italià el nom del qual no vull recordar ens va marcar el gol de l’empat en el temps de descompte, ens van aparèixer els fantasmes de sempre (i no em refereixo als que ens van enviar missatges per riure-se’n): ja hi som, sempre fallem a l’últim moment, som uns desgraciats, l’alegria i la casa del pobre... Com una tènue ombra que ens diu que mai no deixarem de ser el que som. Però no ens vam permetre caure en aquest desànim, en profecies que sempre s’autocompleixen, en destinacions inevitables. Ens hem conjurat -sense dir-nos-ho- per ser optimistes i ambiciosos. Resistir és una victòria. Existir contradiu el sentit comú. Però no en tenim prou: volem guanyar, volem tornar a estar segons per aspirar al liderat, ho volem tot.

Diumenge va aparèixer un altre component del nostre ADN. Aquest, clarament positiu. Malgrat els pescadors sense llicència que cada any visiten Sant Adrià per endur-se les millors peces, malgrat l’abismal diferència d’ingressos entre uns joves i els altres, diumenge, mentre bufàvem les cent divuit espelmes i amb deu jugadors durant mig partit, vam guanyar el derbi de filials. Els nostres ídols sempre han estat de la casa: Solsona, Tamudo, Jarque. Ens fa molt feliços veure nanos pericos triomfant al primer equip: David López, Javi López, Dídac, Darder, Roca, Melendo. De la derrota d’ahir contra el Cadis ens quedem amb el gol de Puado i amb el joc de Pedrosa. I imaginem Pol Lozano, Brugué, Víctor Gómez, Carles Soria, entre d’altres, jugant al primer equip. Som planter i n’estem orgullosos.

Els aniversaris són una bona ocasió per reflexionar sobre qui som i qui volem ser. Som resistència, no hem tingut cap altre remei. I a vegades hem hagut de ser una mica antipàtics per respondre a menyspreus imperdonables. A alguns els fem -els faig- una mica de ràbia per mostrar-los defectes propis que no els agraden. Mala sort. Però del que tenim ganes és de deixar de poder ser simpàtics. I en bona mesura depèn de nosaltres: uns dirigents que facin les coses bé i un equip que practiqui bon futbol és el primer pas. Com més difícil posem que ens maltractin, menys necessitat tindrem de defensar-nos. I tota l’energia la dedicarem a construir. Tant de bo.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF