24/09/2012

'Catalonia is not Liechtenstein'

3 min
Sergio Busquets en un partit de  la selecció catalana.

Ni San Marino. Ni Mònaco. Ni Andorra. En el cas que Catalunya obtingués la sobirania que un milió i mig de persones van reclamar a Barcelona l'Onze de Setembre, l'opció més lògica, pels precedents que existeixen arreu d'Europa, seria que Catalunya també disposés d'una lliga de futbol pròpia i que els seus equips de referència hi militessin. Catalunya, amb set milions i mig d'habitants, no es pot equiparar a microestats que no arriben als cent mil i en els quals amb prou feines hi ha un o dos equips professionals de futbol forçats a jugar en lligues veïnes (com el FC Vaduz o l'AS Mònaco); això si és que hi ha equips professionals. La lliga catalana hauria de respectar la proporcionalitat que països d'una mida similar practiquen en les seves màximes divisions: Suïssa, amb vuit milions d'habitants, o Escòcia, amb cinc i mig, inclouen entre deu i dotze equips a les màximes categories. L'Allsvenskan de Suècia, un país amb nou milions de ciutadans, la formen setze equips. Per tant, seria adient que la hipotètica Primera Divisió catalana la formessin els dotze equips més ben classificats a les competicions espanyoles prèvies. A dia d'avui, el Barça, l'Espanyol, el Girona, el Sabadell, el Gimnàstic, el Badalona, el Lleida, el Llagostera, l'Hospitalet, el Reus, el Sant Andreu i el Prat. L'única excepció a aquesta situació ve, irònicament, d'una nació sense estat: els equips més potents de Gal·les ja fa dècades que militen en competicions angleses (el Swansea, per exemple, des del 1921). Però es pot concloure, veient, per exemple, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, que la consideració de les Home Nations al Regne Unit no és la mateixa que reben les nacions de l'estat espanyol.

Els registres del futbol mostren que els equips representatius de països europeus que han assolit recentment la independència han mantingut o incrementat els seus èxits en els campionats locals, però, majoritàriament, han perdut pes a l'exterior. Les victòries europees del Dinamo de Kíev (les Recopes del 1975 i el 1986 i la Supercopa del 1975) són anteriors a la proclamació de la independència d'Ucraïna. A partir de llavors, cap equip del país ha arribat més lluny a la Lliga de Campions que el Dinamo 1998-99, el de la fornada dels Xevtxenko i Rèbrov. És just reconèixer que el Xakhtar Donetsk ha desafiat la tendència: domina ara el campionat ucraïnès com ho va fer fins fa uns anys el Dinamo, però, a més, va aixecar la UEFA del 2009 i va arribar als quarts de final de la Champions del 2011. Més al sud, des de la separació amistosa de txecs i eslovacs el 1993, cap conjunt d'aquests dos països ha accedit a les rondes decisives de les competicions continentals, si bé cal recordar la primera generació de futbolistes txecs posterior a la partició, subcampiona d'Europa el 1996. La millor campanya europea de l'Sparta de Praga va ser establerta el 1992, quan va ser segon en el grup del Barcelona a la darrera Copa d'Europa. Es dóna també un interessant cas invers: els clubs de l'antiga RDA van obtenir èxits modestos a Europa (el FC Magdeburg va guanyar la Recopa al Milan el 1974), però avui no hi ha cap representant de l'Est a la Bundesliga vint anys després de la reunificació. També és conegut el cas de l'Skonto de Riga, vencedor de les primeres catorze lligues de la Letònia postindependència però ventafocs a Europa.

Tanmateix, plantegem dues qüestions. ¿Existiria realment molta diferència d'expectació entre un Barcelona-Girona i un dels duels actuals amb els equips més mal classificats de Primera? I, posats a creure les beneficioses promeses de l'estat propi, notem que dels cinc països europeus amb més PIB per càpita el 2012 segons l'FMI (Luxemburg, Noruega, Suïssa, Suècia i Dinamarca), cap té una lliga entre les deu millors d'Europa. El futbol ens encanta, però... canviaríem un país pròsper per quatre Barça-Madrid?

stats