Carola Salvatella: “Hem d’aprendre els valors dels jugadors amb síndrome de Down”

TerrassaMentre suma gols a l’Egara i a la selecció espanyola d’hoquei herba, Carola Salvatella (Terrassa, 1994) compagina la faceta d’esportista d’elit amb la de comunicadora científica. A través d’un blog i de tallers, dona consells amb base científica i un llenguatge senzill. Amb el seu segon conte, El Jan i la Mariola investiguen la síndrome de Down, intenta acostar la societat a unes persones que reivindiquen la igualtat a partir de la mateixa diferència.

Com sorgeix la idea del conte?

Vaig estudiar biomedicina a la UAB. Per al treball de final de carrera vaig fer un projecte de divulgació, un conte sobre l’Alzheimer en què explicava la malaltia d’una manera senzilla, perquè els nens puguin entendre-la i puguin començar a endinsar-se en la ciència. Aquest any em vaig animar a fer-ne un altre. Tenia moltes idees sobre temes de malalties i alteracions genètiques que m’agradaria fer en el futur: aquest cop vaig escollir la síndrome de Down.

Hi ha molt desconeixement sobre la síndrome de Down?

Sí. Tant amb l’Alzheimer com amb la síndrome de Down la majoria de contes que trobava eren molt socials, enfocats a com acceptar-ho i incloure’ls a la societat. Volia buscar un vessant més científic. A les famílies que els toca no saben què els espera, o es pensen que tindran moltes limitacions. Al final, si ho porten bé i aprofiten els recursos que hi ha ara, poden arribar a fer una vida bastant similar a qualsevol altra, sense gaires diferències.

Quin tracte reben actualment les persones afectades?

Entitats com la Fundació Catalana Síndrome de Down i les mateixes persones afectades lluiten per la manera com se les anomena i se les tracta. Fan campanyes per defensar que són diferents, sí, però com tothom. Volen que els veiem com a persones normals, amb les diferències que tots tenim. Volen que se’ls inclogui en la societat i se’ls vegi com un més. Es pot pensar que no poden viure sols, però hi ha molts casos en què viuen en pisos independents, amb ajudes que necessiten, sí, però fan la compra, la neteja o cuinen ells mateixos. Ho poden fer tot i volen animar els més joves a veure que poden fer-ho tot. També reivindiquen la qüestió laboral, que és molt complicada per a ells. Volen que les empreses col·laborin i siguin més obertes. N’hi ha que tenen moltes capacitats i et sorprèn què poden arribar a fer sols. El que més m’ha sorprès és veure que mantenen una lluita constant perquè se’ls vegi com a persones normals.

Es tendeix a pensar en discapacitat i no en capacitat.

Potser ho tenen bastant més clar que els altres. Parlen amb naturalitat del nivell de discapacitat, dels discapacitats físics o mentals, saben de què són capaços i de què no. Som nosaltres els que hem d’aprendre de què són capaços i de què no. Aniria bé que els nens que tenen síndrome de Down o qualsevol altra alteració vegin que es poden apuntar a algun esport. Potser els pares no els hi apunten perquè creuen que no poden. Volem donar més visibilitat perquè vegin que hi ha aquest món. Si hi ha més referents, potser es facilitarà que més nens s’hi apuntin i vegin de què són capaços. S’han d’atrevir a fer coses.

Quins casos l’han sorprès més?

Em quedaria amb les persones que gestionen i escriuen la Revista 21, de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Hem d’aprendre les capacitats que tenen. Parlaven molt de com la societat els pot ajudar. Ells no necessiten algunes adaptacions per a discapacitats físics, però potser necessiten una altra ajuda, com ara cartells i indicacions més simples. Esperen un retorn de la societat perquè puguin viure més fàcilment. Comencen a reivindicar les seves necessitats, que no coneixem. Ara podran començar a votar. Es pensen que no poden decidir quin partit els agrada? Potser els prejudicis ens fan pensar que no poden decidir, i en canvi poden tenir molt clara la seva idea política.

Com perceben l’esport?

Ells, almenys els d’hoquei, juguen per passar-s’ho bé. Són molt competitius. Durant el partit celebren els gols i s’enfaden. Però després, quan s’acaba, s’abracen i són molt amics. Potser nosaltres hem d’aprendre aquests valors. Podem ser amics fora del camp, però ells ho porten amb una normalitat… Passen de la competitivitat a la no competitivitat ràpidament. No són tan constants o seriosos, perquè no hi poden dedicar tant de temps, també per qüestions físiques, però quant a valors és bonic i interessant veure com barregen la competitivitat i l’amistat.

Per què ha costat tant normalitzar-ho a l’esport?

És estrany que s’hagi tardat tant. Ha costat molts anys de canviar, però ara les coses estan avançant molt ràpid. Ara ja els veiem com a ciutadans normals com tots nosaltres. L’Egara, per exemple, ja fa molts anys que hi ha l’equip del Fupar. No és que hi tinguem una relació directa, però els veiem entrenar-se, de tant en tant fem clínics, coneixes alguns jugadors i et venen a saludar després dels partits. Per això ho tenim com una cosa molt normal i pròxima. En molts altres esports i àmbits no passa i és molt més llunyà. Tenim la sort que cada cop ho tenim més normalitzat. És una sort que els nens de l’escola cada vegada, des de petits, ho vegin i els sigui més fàcil. S’han de trencar els prejudicis, perquè són capaços de moltes coses.