Carles Torras, periodista català resident a Madrid des de fa uns anys, i descobridor de la central lechera , ha escrit un llibre que intenta explicar, i documentar, com i per què el franquisme va ajudar el Madrid a ser l'equip hegemònic en aquella època. La història oculta del Reial Madrid, explicada per un culer (editorial Temas de Hoy) és una bona lectura en la prèvia de dos Barça-Madrid seguits.
Franco era merengue ?
Sí. He pogut documentar per primer cop per algú pròxim al Generalísimo que Franco era aficionat del Madrid, i que celebrava els gols efusivament en la intimitat del Palau del Pardo. M'ho va explicar Francis Franco, el seu nét. Em va dir que el dictador era una persona molt discreta i que mai havia volgut explicar de quin equip era, però que veien els partits del Madrid junts. I em va dir: "Franco era del Madrid, com tot el món en aquella època".
Per què t'has decidit a escriure aquest llibre?
Ha sigut una mena d'introspecció. Sempre havia sentit la lletania aquella que la dictadura va afavorir el Madrid, però creia que no havia estat prou investigat. I aprofitant que visc a Madrid he tingut oportunitat de buscar informació per poder donar una argumentació sòlida a aquesta frase que he sentit tantes vegades.
I la conclusió és que sí?
La conclusió és que el Madrid ha rebut un ajut sostingut, determinant i que ha incidit en els resultats que ha obtingut el club durant una part important del franquisme. Va ser a partir de l'any 1953, amb el fitxatge de Di Stéfano, tot i que abans la construcció de l'estadi Bernabéu ja va ser una obra projectada pel règim (1947).
¿El que no es pot dir és que les 5 Copes d'Europa dels anys 50 són gràcies a Franco, o també?
No, les Copes d'Europa les va guanyar sobre la gespa, però és indiscutible que amb l'arribada de Di Stéfano el Madrid va construir un equip molt sòlid esportivament, i que destacava molt per sobre els altres equips de l'època a Europa. No destacava tant a Espanya, perquè el Barça també tenia un gran equip amb Kubala, però el Barça no va tenir l'oportunitat de calibrar el seu nivell a Europa perquè d'alguna manera el Madrid el va vetar.
¿Els merengues que ja han llegit el llibre què t'han dit?
Els merengues que són amics meus són gent sensata, si no no serien amics meus, i la majoria m'han dit que els ha agradat, tot i que no estan d'acord amb algunes coses, lògicament. Diuen que està ben argumentat i escrit amb un to respectuós.
Si tu has pogut demostrar el que dius, no és una qüestió d'estar-hi d'acord o no.
Bé, pensa que la història és un xiclet, fàcilment manipulable. I nosaltres, els catalans, tenim un concepte del franquisme que aquí a Madrid no es té. Per nosaltres el franquisme va ser un règim totalitari que no respectava cap principi democràtic, però hi ha molta gent a Madrid que es resisteix a dir que el franquisme va ser una dictadura. Per tant, que jo digui que era un règim totalitari que emparava un club de futbol, que tenia tots els números per guanyar lligues i campionats, a molta gent no els encaixa.
Per a les noves generacions que ens llegeixin, qui era José Plaza?
Va ser el president del Comitè Nacional d'Àrbitres a partir del 1967, i va dimitir arran del famós penal de Guruzeta contra el Barça l'any 1970. Va tornar l'any 1975 de la mà de Pablo Porta, i amb el suport explícit del Madrid, i s'hi va estar fins al 1990. I no és casualitat que, durant tots els anys que José Plaza va ser el responsable únic de designar a dit els àrbitres per als partits, el Barça no va guanyar cap Lliga. I la del 84/85, l'única que sí que guanya, just es va fer un parèntesi per fer les designacions de manera consensuada.
¿Del villarato se'n podria fer un llibre també?
Jo crec que no. S'ha de tenir moltes ganes de fer literatura a partir d'una entelèquia com el villarato . Si estàs pensant en un llibre de ficció...
Per què creus que Zapatero no va venir mai a la llotja del Camp Nou?
Probablement algú li va dir que ser barcelonista a Espanya no dóna vots.
¿El culer s'ha tret de sobre el victimisme històric que neix amb tot el que expliques en el llibre?
Avui en dia no hi ha cap motiu per ser-ne, però el que no podem fer tampoc és perdre la memòria històrica i oblidar certs moments que van ser abusius, i això no és victimisme.
