AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Carles Rexach: Un article que arriba 10 anys tard

La majoria de periodistes hem rigut les anècdotes de Carles Rexach, i això ens ha acabat traint. Era incòmode ser crític amb algú que saps que acostuma a agafar el telèfon i donar la seva sempre divertida opinió. Això passa amb el Charly i passa amb els jugadors amb qui tens cert vincle emocional. De fet, passa en totes les facetes de la vida i és un dels grans perills de la nostra professió. Establir lligams personals forts en aquest món pot significar tenir bones fonts i entendre millor els personatges sobre els quals hem d’escriure o parlar, però alhora fer amics pot significar silenci: que la balança es decanti en un sentit o l’altre dependrà només de l’honestedat del periodista.

Ahir es va saber que Rexach, després de 10 anys, deixarà de ser assessor del president del Barça. Per voluntat pròpia i no pas per l’ànsia estalviadora de la gestora. El mític exfutbolista va tornar al Barça l’any 2010 de la mà de Sandro Rosell, juntament amb Josep Maria Fusté i Migueli. Se’ls va presentar com a assessors del president en matèria esportiva, i després de l’adeu de Rosell van convertir-se en els homes del president Bartomeu. Però deu anys després he de confessar que encara no he sabut entendre què feien Rexach, Migueli i Fusté al Barça. ¿De debò que Rosell se’ls escoltava? ¿Tenien influència sobre Bartomeu? Tot i que cobrava "quatre duros" com va dir Rexach ahir a Rac1, ¿tenia sentit en un context de problemes econòmics -el 2010 no es podien pagar fotocòpies en color, ara el club s’aguanta amb pinces- tenir aquestes figures en nòmina? ¿Si eren els assessors en matèria esportiva, no haurien de tenir alguna responsabilitat per les decisions erràtiques dels últims anys? Repassant les entrevistes del mateix Rexach dels últims mesos sembla que no hi pintava gaire. “Voldria que la meva opinió s’escoltés, però s’han fet coses que jo no hauria fet mai. La nostra època ha passat, però si algú vol la meva opinió m’hi posaré bé”, deia fa uns dies a Catalunya Ràdio. Ell mateix admetia que el seu càrrec tenia poc sentit, més enllà que el 2010 incorporar-lo tenia un significat simbòlic innegable. Un joc d’antagonistes ben projectat per Rosell.

Està clar que el Barça ha de cuidar la seva història. Les figures que ho han sigut tot per al club han de tenir presència dins l’entitat per posar en valor el passat. Però han de tenir caràcter institucional i prou, representar el club i deixar les decisions (i opinions) per als professionals, per als que justifiquen la nòmina pencant de sol a sol i es juguen el seu càrrec cada dia.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF