L'aficionat de l'Uruguai que va crear la samarreta de la selecció brasilera

Barcelona"Quines coses té la vida, oi? Cada cop que juguen el Brasil i l'Uruguai, jo prefereixo veure un triomf uruguaià... tot i ser brasiler". El 2013 Aldyr García Schlee, per telèfon, feia broma reconeixent que era veritat la llegenda al voltant de la seva figura: el pare de la samarreta 'verdeamarelha', un dels símbols més reconeguts del futbol mundial, no era aficionat del Brasil. Tot el contrari: estimava l'Uruguai, la selecció que havia provocat un trauma tan gran al futbol brasiler després de guanyar el Mundial el 1950 al Maracanà que la Federació havia decidit canviar la samarreta. Fins al 1953, el Brasil vestia amb una samarreta blanca que va quedar tacada amb la marca d'una derrota gens esperada, una samarreta destinada a ser arraconada.

El 1953, a mesura que s'acostava el Mundial del 1954, al Brasil es va obrir el debat sobre aquella samarreta relacionada amb un dia tan trist que milers de persones van abandonar l'estadi del Maracanà plorant, tot i que les llegendes sobre aficionats saltant de les graderies, traient-se la vida, no deixaven de ser això, llegendes. "Va ser un cop molt fort, la gent plorava pels carrers. Estava tot preparat per improvisar un carnaval nacional fora de calendari, i els uruguaians van aixecar el partit guanyant per 1-2. S'havien imprès diaris, organitzat festes... i la festa va ser uruguaiana", deia García Schlee. El 1953, doncs, el diari 'Correio da Manhava' va organitzar un concurs per escollir el nou disseny de la samarreta brasilera amb una condició: calia utilitzar tots els colors de la bandera brasilera. I el concurs que li va donar al Brasil la samarreta amb què ha guanyat cinc Mundials el va guanyar Aldyr García Schlee. Qui llavors va amagar la veritat: era aficionat de l'Uruguai. Una doble victòria uruguaiana, doncs. Treure-li una samarreta al Brasil i donar-li una de nova.

Aldyr García Schlee havia nascut a Jaguarão, una ciutat brasilera just a la frontera amb l'Uruguai. Un pont separava aquesta vila de Rio Branco, la ciutat uruguaiana. El 1950, de fet, el dia de l'últim partit del Mundial, aquell Brasil-Uruguai, a Jaguarão arribava millor la senyal de ràdio uruguaiana que no pas la brasilera. A Rio Branco i Jaguarão gairebé tothom parlava portuguès i castellà. El pare d'Aldyr García Schlee, que tenia 15 anys el 1950, havia participat en la construcció del pont que unia l'Uruguai i el Brasil. Amb el seu vaixell va transportar ciment i acer per aixecar el que en el seu moment va ser el pont més llarg de Sud-amèrica.

El dia de la final, Aldyr va creuar el pont, ja que la ciutat uruguaiana tenia cinema i la brasilera no. Tot d'una, en plena projecció d'un 'western', es van encendre els llums i es va sentir una veu. "Atenció, cinema Rio Branco té l'honor de comunicar que l'Uruguai torna a ser campiona del món". La gent, emocionada, va cantar l'himne uruguaià a la platea i va sortir al carrer. Aldyr també va unir-se a la festa. Tot i ser brasiler, feia més vida a Rio Branco i se sentia uruguaià, ja que les grans ciutats brasileres quedaven tan lluny que gairebé tot, a Jaguarão, venia de l'Uruguai. "No vaig plorar com a brasiler per la derrota. Vaig plorar com 'gaucho' per la victòria. A Jaguarão et senties més a prop de Montevideo que de les grans ciutats brasileres. Sempre arribaven abans els diaris i revistes uruguaianes, s'escoltaven més programes de ràdio en castellà que en portuguès. Els meus records són les fotografies dels jugadors de l'Uruguai campions del Mundial del 1930, les imatges dels campions olímpics de Colombes i Amsterdam. Els meus ídols eren Nasazzi, Scarone i Andrade", va explicar-me aquell 2013, quan ja estava jubilat.

La selecció del Brasil havia jugat amb diferents colors durant els primers anys. El debut va ser un amistós contra un equip anglès, l'Exeter City. El Brasil va vestir tot de blanc amb dos detalls blaus a les mànigues. El 1916 va fer servir una samarreta a ratlles verdes i grogues en el torneig sud-americà de Buenos Aires. El 1917, una altra samarreta blanca, amb una franja horitzontal verda i groga. El 1917, samarreta vermella. El 1918, blanca amb detalls vermells. I entre el 1919 i el 1950, diferents dissenys en blau o blanc, fins que es va arribar al Mundial. En aquesta cita l'equip brasiler va jugar amb un uniforme tot blanc amb alguns detalls blaus al puny i el coll.

El concurs organitzat pel 'Correio da Manha', doncs, proposava buscar un nou uniforme amb la condició d'usar tots els colors de la bandera. Una bandera, dissenyada el 1889 amb el naixement de la república, que tenia quatre colors. El verd, símbol de l'Amazones. El blau del cercle central amb estrelles, representant el cel nocturn de Rio. El groc del triangle central per recordar els tresors naturals brasilers i la franja blanca amb el lema "Ordre i progrés". Un total de 201 dissenyadors es van atrevir a combinar els quatre colors.

Nei Damasceno, un conegut dissenyador que ja havia dibuixat el famós cartell del Mundial del 1950 (una bota amb les banderes de les nacions participants dibuixades en les mitges) va proposar una samarreta verda amb pantalons blancs, mitges grogues i rivets blaus. El seu disseny va ser triat en segona posició. Però el jurat, presidit per Alberto Lima, president de la Societat Brasilera de Belles Arts, va decidir que el guanyador era el disseny d'un noi de 18 anys. "És la proposta més harmoniosa", va dir Lima. Samarreta groga amb punys i coll verd, pantalons blaus i mitjons blancs. L'autor d'aquest disseny era Aldyr García Schlee.

"El reglament del concurs deixava clar que calia un cert equilibri en l'ús dels colors. Vaig deixar el verd i el groc per la samarreta, el blau per al pantaló i les mitges blanques. No creia que podia guanyar. Simplement vaig seguir les normes del concurs i vaig dibuixar un disseny que m'agradava, però no vaig tenir cap inspiració divina, cap moment de genialitat. Vaig donar el paper al meu cosí Adolfo i ell el va enviar a Rio de Janeiro". Però el disseny va guanyar, i el 14 de març del 1954 el Brasil va jugar per primera vegada amb la samarreta que s'ha convertit en un dels símbols més potents del futbol. L'escenari, Maracaná. El Brasil va guanyar per 1-0 a Xile. García Schlee va ser convidat a treballar en el 'Correio da Manha', però va acabar tornant al sud, incapaç d'adaptar-se a la redacció. A més, els cops d'estat militars van provocar que fos expulsat primer de la universitat i després d'una feina com a dissenyador, ja que era un home d'esquerres.

"El Brasil, futbolísticament, va néixer una altra vegada després de 1950", solia dir García Schlee, un home de frontera que va acabar els seus dies escrivint llibres i relats. Va morir aquesta setmana als 83 anys.