Brasil i Espanya, fre a la final esperada
BarcelonaSuperada la fase de grups ja ho podem dir sense por d’equivocar-nos: aquest serà el millor Mundial, amb diferència. La competitivitat ha crescut moltíssim i ha acostat les seleccions menors a les grans potències. El rànquing FIFA ja no guanya partits. Amb l’única excepció d’Estats Units el dia de Tailàndia, la resta de marcadors s’han mogut en marges molt reduïts. De fet, més del 45% de les victòries han sigut per la mínima: l’1-0 s’ha repetit vuit vegades (22,2%), el 2-1, set cops (19,4%), i el 3-2 s’ha vist en una ocasió (2,8%). Si se li suma que hem tingut un 8% d’empats entre dos 0-0 i un 3-3, i que el tercer marcador més repetit ha sigut el 2-0, el balanç és encara més contundent.
Però ara comença el Mundial de debò, el del sí o el no, el de seguir o fer les maletes. I ho farà sense sorpreses. Potser Escòcia és l’única selecció que hauria pogut encaixar al quadre de vuitens, però el desastre de deixar-se remuntar un 3-0 davant d’Argentina ha condemnat a les Cuthbert, Little i companyia a marxar abans d’hora cap a casa. La resta de classificades són les que dominen la classificació mundial de la FIFA: només Nigèria (lloc 38è) i Camerun (46) no formen part del top 16.
A partir d’aquí, l’equilibri del quadre sembla descompensat. A la part esquerra hi ha Anglaterra, França i els Estats Units, les favorites que menys arguments han perdut en les primeres setmanes de torneig. S’imaginen diferents finals anticipades. A la part dreta, en canvi, les forces semblen molt més desiguals. Només Canadà ha demostrat estar capacitada per desfer l’hegemonia de les europees, grans candidates a creuar fins als quarts. Fins i tot Itàlia, que arrencava amb l’etiqueta de pseudodebutant després de 20 anys d’inexperiència en Mundials, irromprà a les eliminatòries amb una autoconfiança guanyada a cop de resultats.
Posem la lupa en els partits. El Noruega-Austràlia estarà marcat pel pes que tinguin Hansen i Kerr per al seu equip. Els gols de la seva capitana i el coratge d’haver-se refet de la remuntada encaixada en la primera jornada són els grans avals d’Austràlia, però la sobrietat nòrdica com a bloc dona més opcions a Noruega. És idèntic el diagnòstic per a Anglaterra, sòbria i molt superior a Camerun, que jugarà les seves cartes des de les espurnes al contraatac. Al França-Brasil, la balança és clara: només l’orgull competitiu de les Formiga, Marta, Cristiane o Debinha poden espantar l’amfitriona, però si les locals imposen el seu ritme ofensiu, la canarinha no tindrà res a fer. És, també, el que fa tremolar la roja, que es creuarà amb la número u del món. Estats Units va superar el registre de Noruega l’any 1995 i va tancar la fase de grups amb 18 gols, rècord històric. A Espanya només la pot salvar que les seves possessions adormin el ritme espitós de les nord-americanes.
L’altra cara del quadre l’enceta Alemanya, que sempre comença a carburar quan es decideixen les coses. A Nigèria li pot faltar amenaça per sacsejar aquesta favorita històrica en procés de regeneració. El Suècia-Canadà potser és el duel més paral·lel: partit físic, individualitats capaces de decantar el partit i una mentalitat guanyadora que augura pròrroga i penals. Tot pot passar.
A Itàlia confien en Bonansea, Galli i Girelli per desfer la muralla xinesa, mentre que als Països Baixos la velocitat del trident ofensiu espera sucar pa en la tendresa defensiva japonesa.
