BARÇA

Botànica mendeliana en clau culer

"Ja no n'hi ha prou amb tenir els millors tan sols al camp, cal tenir-los també a les oficines"

L'huracà mediàtic en format d'assemblea de compromissaris ha deixat en segon pla el braç de Déu. En un cap de setmana en què Leo emmudia el Camp Nou, la junta havia fet bullir el Blaugrana hores abans. La dualitat en la qual s'ha establert la vida a Can Barça és, com a mínim, sorprenent. Ni el personatge de Neo a la pel·lícula Matrix explica millor el malson que viuen a l'avinguda Arístides Maillol. Tres dualitats em semblen claus per analitzar el problema: gestió i talent, comunicació i empatia, democràcia i governabilitat.

El Barça s'ha convertit en un estrany vestigi al món de l'esport professional, únic i atípic; si aïllem de l'equació el Madrid, perquè està sota el regnat unipersonal de Florentino Pérez. Això ens pot omplir d'orgull i satisfacció per celebrar el nostre fet diferencial. Competim amb societats anònimes que cotitzen a borsa, altres que són propietat de rics magnats mundials que tenen un compte bancari infinit o, encara pitjor, el que denominem clubs estat, és a dir clubs que pertanyen a països. El futbol és un negoci. Podem discutir si és romàntic, si ens agrada o si ens fa mandra, però no hi ha camí de retorn. Si pretenem competir al terreny de joc, solament hi ha un únic camí. Ja no n'hi ha prou amb tenir els millors tan sols al camp, cal tenir-los també a les oficines. Un reconegut empresari deia que l'actiu més gran de la seva companyia pujava i baixava diàriament per l'ascensor. Cal tenir els millors executius, però evitem executius agressius. Els valors que inculquem a la pedrera, exigim-los als despatxos també. Tots els jugadors volen venir al Barça. Passa el mateix amb els executius? Quines posicions ocupen actualment els darrers cinc directors generals que han deixat el club? El club és un tobogan professional, no una llançadora. Si no som capaços de competir en igualtat de condicions amb els rivals, perdrem una lliga que tampoc ens podem permetre: l'econòmica. Sense ser apocalíptic, deixeu-me exagerar i frivolitzar, avui a l'esport és quasi tan important Michael Porter com Johan Cruyff. Que no ens toquin La Masia, pedra filosofal blaugrana, però no dubtem que el model empresarial està més balancejat cap a Steve Jobs que no pas cap a Joan Baptista Cendrós, amb tot el respecte per aquest darrer. Solament hi ha un rumb a l'esport d'elit, fem-lo amb l'essència del que som: més que un club.

L'assemblea va ser un nyap, és imprescindible que es faci autocrítica. Quan des de les bes de Bassas, Basté, Bessa o Bosch fins a les pes de Pàmies, Padilla o Pallàs tots coincideixen, no cal entossudir-se. La comunicació ho és tot, en la vida, i comunicativament es va gestionar de forma deficient. Quan fas una presentació en públic és tan important la forma com el contingut, però encara ho és més saber connectar amb l'audiència. Explicar i no alliçonar és clau per connectar i ser creïble. Al soci no se'l pot enganyar, al compromissari semblava que sí. La distància de la llotja i les oficines respecte a la grada no la marca la distància, sinó l'empatia. El Barça de l'era digital ha de ser plural i democràtic. Amb aquestes premisses, no sé si és gaire assenyat que 400 i escaig assistents que "representen" (jo com a soci no m'hi he sentit mai) més de 150.000 socis, puguin ser capaços de tombar les decisions estratègiques que suposadament ha analitzat, preparat i definit un equip d'executius que forma part d'un consell de direcció; van quedar desautoritzats 'ipso facto' o al cap de 48 hores pel president. M'atreveixo a qualificar-ho d'esperpèntic. La digitalització pot afavorir la pressa de les grans decisions, però no podem permetre que es paralitzi el club a cop de votacions.

Aquí falla alguna cosa des dels fonaments de l'organització. Hem de reinventar com gestionem el Barça del segle XXI o això se'ns escaparà de les mans. El debat no és l'escut o l'endeutament, sinó la governabilitat de l'entitat sense perdre els seus valors democràtics i el sentiment social de la propietat. El resultat de dissabte és un Barça més dèbil empresarialment i una junta desautoritzada que ha perdut la credibilitat davant la massa social. Això sí, n'hi ha que sempre cauen drets (frase que sempre repeteix un brillant executiu barceloní).

Això sí, la samarreta de rombes de l'any vinent portarà l'escut que li hauria agradat al meu avi. No ens tocaven l'escut, era la marca. Si us plau, mirem com mantenim les arrels però deixem créixer les branques. Parlant de botànica, fem cas a Mendel, respectem l'evolució i la genètica.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF