OPINIÓ

Bill Murray al Camp Nou

Ja sabeu de què va: Bill Murray es lleva, atrapat en el temps, a Punxsutawney, un poblet de Pennsilvània on fa molt fred i hi pots esmorzar una muntanya de pancakes alta com l’Everest. Sona  I got you, babe en una espiral interminable de repeticions del Dia de la Marmota. I tant és el que facis, que demà tornarà a ser avui (o ahir). El serial de la negociació de la rebaixa salarial del Barça s’ha convertit en això, però sense la melodia de Sonny & Cher ni un animaló que asseguri si l’hivern serà llarg i dur o bé passarà de pressa. 

Al Camp Nou pinta que l’hivern ha arribat per quedar-se. Molts ànims, Bill. Això no és una comèdia. A l’altaveu, en comptes d’una cançó alegre, se succeeix l’anàlisi demagògica que critica la manca d’empatia dels futbolistes amb les dificultats que viu el club –i la societat en general– per culpa de la pandèmia. És el discurs evident i fàcil, el que obvia que ara el Barça paga els plats trencats d’una constant de renovacions a l’alça i provoca una massa salarial creixent any rere any, imparable, com un monstre devorador digne de Goya. L’amo que va alimentar la criatura ja no hi és, però ella continua menjant. 

Bartomeu, tip de topar amb una paret cultivada a cop de Barçagates i desconfiança mútua, va optar per una mesura bel·ligerant amb els futbolistes: o a les bones, o a les dolentes. Si la taula de negociació conjunta no donava els seus fruits, aplicaria l’ajornament de part dels salaris de manera unilateral. Estava decidit. Tusquets, tot i que li ha agafat el testimoni, estira el xiclet al màxim, allarga l’agonia del desacord reiterat i dona deu dies de reflexió al vestidor a veure si accepta les propostes de l’adequació. Una junta provisional, no escollida per ningú, ¿ha d’anar a la guerra amb Messi i companyia? De moment no s’hi està atrevint i el partit l’estan guanyant els jugadors, que continuen esperant un president nou, un president de debò. 

Leo, sobretot, no t’enfadis. Paeix l’estiu del burofax, digereix que continues portant forçadament el pes d’un club d’on volies marxar i ara, a més, deixarem de pagar-te calés i ja te’ls tornarem més endavant. Combrega. Aquest club t’ho ha donat tot, no siguis desagraït. Sigues moralment perfecte. Alguna cosa més? I així van passant els dies. Ara, fins al 23 de novembre. Mentrestant, l’ombra de la fallida es va espessint, aclaparant el cel ennegrit del Barça, sense ningú al timó de l’entitat. Bill, aguanta: algun dia et despertaràs i el Dia de la Marmota s’haurà acabat.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF