El Bernabéu reclama valentia

Del partit del Barça a San Paolo, el que em va preocupar més no va ser ni l’alineació de Setién, en què va prioritzar el múscul davant el poc talent individual que li queda, ni la incapacitat per atacar una defensa atrinxerada durant molts minuts, sinó el conformisme que van destil·lar tant els futbolistes com l’entrenador blaugranes quan el partit es va obrir arran de l’empat. Un tic que ja havíem detectat en Valverde i que en la primera gran cita també li vam veure a Setién.

Ni al càntabre ni a cap altre entrenador que el succeeixi no els podrem exigir lectures genials com les que ens va acostumar a veure Guardiola, però alhora no li podem tolerar que es resigni a empatar un partit per més que sigui un bon resultat de cara a la tornada. El City va guanyar al Bernabéu perquè va ser superior en el global del partit -tot i que el podria haver perdut si no hagués sobreviscut als deu minuts de rauxa blanca-, però sobretot perquè, quan van empatar i van veure el Madrid tocat, els anglesos no van treure la calculadora sinó que van anar a buscar el segon i després el tercer.

Podria ser que a Setién li pesés la por escènica del debut a la Champions i s’autocensurés per no córrer riscos, però també podria ser -i això seria encara pitjor- que hagi detectat tanta feblesa en el seu equip que no el vegi capaç ni de rematar un equip de segona fila europea quan el té tentinejant. La qüestió és que Ansu estava a punt d’entrar al camp a l’inici de la segona part però el tècnic va preferir, arran de l’empat, fer-lo saltar a la gespa a misses dites.

Setién afronta un munt de desavantatges, com ara haver arribat a mitja temporada amb l’obligació de fer obres sense temps per equivocar-se, tenir una plantilla de serveis mínims o trobar-se un vestidor més preocupat d’assenyalar les errades de la directiva que de jugar, però té el gran avantatge -no habitual en els entrenadors del Barça- que ningú no el farà responsable si el curs s’acaba sense títols. I hauria de fer valer aquest factor.

Justament per això li hem de reclamar la desinhibició i la convicció que va proclamar en la seva presentació. I demà al Bernabéu, davant un Madrid més fluid futbolísticament però envaït pels dubtes que li genera la seva poca eficàcia, té una oportunitat de fer sang. Ningú no espera cap exhibició, però sí una posada en escena atrevida, que posi a prova les inseguretats dels blancs. El Barça no perdrà la Lliga al Bernabéu i, en canvi, pot sortir-ne amb una nansa del trofeu agafada. Això es mereix, com a mínim, un xic de gosadia.