21/02/2013

I Berlusconi va trobar l'antídot

2 min
Leo Messi mirant-se contrariat Ambrosini i Mexés. L'argentí no va aparèixer ahir 
 A San Siro i el Barça se'n va ressentir.

Amb la tornada a casa, el Barça de Guardiola va perdre les opcions de Champions contra l'Inter i el Chelsea en el partit d'anada. El d'ahir va ser la repetició d'aquells partits amb l'equip amb el control absolut de la pilota però sense cap profunditat per arribar a rematar en condicions. Ara, quan pensem en la tornada, ens imaginem un tràiler de la mateixa pel·lícula, amb un equip tancadíssim, ordenats per acumulació, amb disciplina al darrere i molt de múscul. Tornarem a dir que és l'antifutbol i ens omplirem dient que el catenaccio és una vergonya, però, a hores d'ara, el millor equip de la història té massa números de tornar a caure eliminat.

Berlusconi, que tenia molta por de perdre ahir i que un mal resultat futbolístic l'arrossegués en les pròximes eleccions, havia dit públicament la manera d'anular Leo Messi. Com es pot fer? Amb un home a sobre durant tot el partit. Va dir, fins i tot, que el secant havia de ser Flamini. Però amb aquest jugador lesionat, Massimiliano Allegri ha optat per fer un tres contra un a Messi, en cada acció. I se n'ha sortit. L'argentí va fer deu minuts de controls i regats impactants, però després va anar-se ofuscant en regats que mai més no li van sortir. I, sense Messi, ni es marquen gols ni es creen ocasions. Sobretot si Xavi estava fora de forma, la velocitat no circulava prou de pressa i ningú va aconseguir superar un u contra u (ni Messi, ni Iniesta, ni Pedro, ni Alba ni, quan va aparèixer, Alexis).

D'altra banda, no s'ha de confondre l'onze de gala amb l'onze ideal. I, en aquest equip, grinyola defensivament un Dani Alves que mai és a la seva posició (Montoya, ja) i, en massa partits, enviaríem Cesc a menjar sushi i a beure birres mediterràniament.

Ahir Fàbregas, en els primers vint minuts, va donar totes les pilotes al rival. Després, fins que el van treure per mèrits propis, havia desaparegut del camp. A més, amb aquest sistema amb Iniesta de fals extrem, el Barça és molt previsible i quan no hi ha espais entre línies ens queden els onze jugadors per darrere la pilota.

Dit això, no s'entén que Carles Puyol vulgui ser d'aquest club que, amb set copes d'Europa a la vitrina, es tornaven bojos d'alegria quan, pensant que el 0 a 0 era un bon resultat, li aconseguien prendre una pilota a Messi. A l'Arcàngel de Còrdova s'entén. A San Siro no.

El millor de la nit, al meu entendre, va ser sentir després del partit que els jugadors del Barça no buscaven excuses ni en l'estat de la gespa ni en les mans del Milan ni l'arbitratge de Craig Thomson. La culpa no deu ser de l'escocès. Potser deu ser de Vicenç Pla.

stats